Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 28
15 DE JUNY 2012

Sobirania & pensament


Justícia!

Enric Vila

Justícia és un dels valors suprems més reconegut en les societats civilitzades. “Causa justa”. Igualtat de les persones i dels grups davant de les lleis i davant dels poders. Aquesta és l'essència que defineix la democràcia i és també la base de la llei natural.

Hi ha hagut temps i civilitzacions en què aquesta igualtat no s'ha respectat i encara perdura en comunitats que es consideren democràtiques i civilitzades, on els poders ancestrals, la força física, religiosa, militar o econòmica ha aconseguit mantenir-se, dominant injustament a persones o grups que qualifiquen de més febles o inferiors o simplement contraris a uns mites que deïfiquen.

En els nostres temps, per mantenir les lleis i la justícia entre els homes d'una comunitat (evidentment homes i dones), o entre les diverses comunitats, nacions, estats i grups de tota classe, s'han establert els jutjats i tribunals davant dels quals la persona o grup que se sent maltractada acudeix demanant que la justícia sigui restablerta i no es permeti l'abús contra-llei del més fort o el més ferotge. És la salvaguarda de la pau i de la democràcia universal.

I així hem vist que situacions de violència, invasions, lluites fraticides i guerres civils per motius religiosos, històrics, rivalitats, o desitjos de supremacia en el domini sobre altres fronterers, han estat salvats de la calamitat, el desastre o la ruïna, mitjançant la intervenció dels tribunals creats especialment per les nacions per evitar lluites mortals i destruccions de cultures.

El Tribunal de l'Haia, per exemple, no fa pas gaire ha actuat en aquest sentit i en l'actualitat està jutjant als principals actors de la violència en les cruentes lluites dels Balcans i també de països d'Àfrica.

L'organització de les Nacions Unides, en funció del Tribunal va condemnar l'actuació de Gaddafi, president de Líbia, pel seu comportament cruel contra una part dels seus súbdits que pretenien un canvi de govern menys dictatorial. I també el president de Síria ha estat advertit i sancionat per igual motiu, per menysprear i tractar amb més duresa una part dels seus ciutadans.

Nosaltres els catalans, estem integrats per raons de conquesta, no pas per voluntat pròpia, a un Estat, Espanya, que forma part de la Unió Europea. Aquesta unió que comprèn els grups, estats, nacions i territoris que es consideren més avançats, més cultes, més evolucionats històricament i, en general, després d'anys i lluites durant segles, avui, afortunadament en pau i sota règims democràtics (o així ho diuen) la qual cosa no vol dir que no hi hagi rivalitats, com a conseqüència de la seva respectiva història, des de la filosofia grega, la llei de l'Imperi romà, fins avui.

Doncs bé, jo, català, no entenc que aquest compendi europeu de civilitzacions no hagi estat capaç de crear un Tribunal que pugui equiparar-nos als balcànics, als libis o als siris i tingui competència per vigilar i jutjar els estats que l'integren en cas de que els que ostenten el poder puguin menystenir o maltractar a una part dels seus ciutadans des de tots els punts de vista, privant-los del que necessiten, incomplint les seves promeses i espoliant-los econòmicament, cobrant-los els impostos més alts i aplicant a les seves necessitats els serveis més baixos i deixant de pagar les enormes quantitats que els hi deuen.

No sé si el Tribunal d'Estrasburg o algun organisme de Brussel·les podria complir aquesta funció.

Us agrairem que ens ho feu saber perquè hem viscut més de tres segles sota el ferm esperó de Castella. En començar el segle XVIII, mor a Madrid, sense successió, Carles II, el darrer rei de la dinastia Habsburg i es desfermen les ambicions d'Europa per apoderar-se de tota o part de la seva herència al continent i a Amèrica. Ben aviat queden dos pretendents per la lluita. D'una banda el germà de l'Emperador d'Àustria, Carles, oncle del difunt, recolzat per Aragó, amb l'ajuda d'Anglaterra i Holanda i, per la banda oposada, el Duc d'Anjou, nét de Lluís XIV de França, amb el suport de Madrid, Castella i del seu avi el Rei Sol. La guerra és llarga, el pretendent austríac es retira per a succeir al seu germà com emperador d'Àustria, Anglaterra i Holanda abandonen i Catalunya, sola, resisteix fins que els exèrcits franco-castellans envaeixen Barcelona l'11 de setembre de 1714.

El pretendent francès Felip V de Borbó i com a tal centralista, havent guanyat la contesa dicta la “Pragmàtica sanció” per la qual despulla Catalunya de les seves corts, lleis, furs, moneda, cultura, llengua i universitats, i l'entrega sota el domini de Castella, que passa a governar-la, imposant-li els seus impostos i les seves lleis i prohibeix la seva llengua i l'edició de llibres en català i, als notaris i capellans els ordena redactar actes i ensenyar catecisme en llatí o castellà. Però la gent volia fer testament i resar als seus sants i per aquests camins començà el salvament de la llengua del poble.

I Catalunya patí aquests abusos durant els reis Borbons, però es mantingué ferma i va anar progressant i treballant i conservà els seus costums, la seva identitat i la seva llengua que s'anava estenent i enriquint malgrat les prohibicions que continuaven (Carles III, dictadures de Primo de Rivera i Franco).

Els Borbons van governar amb un excés d'avidesa i van anar perdent tots els seus territoris a Europa i Amèrica. Després de la guerra de Cuba, Filipines i petites Antilles, Espanya va quedar esgotada, poblada per agricultors i buròcrates, sense esma per continuar.

Però en aquell terrible 1898 apareixen dos centres menystinguts, el País Basc, que va aixecar una indústria de carbó i acer amb les seves mines de ferro i, Catalunya, que va tenir la força d'ajuntar-se a la revoluci& oacute; industrial que s'estenia per Europa i va construir una important indústria tèxtil amb fàbriques de cotó, llana i lli que requerien molta mà d'obra de milers de treballadors. I llavors es va produir un important corrent migratori de Múrcia, Extremadura i Andalucia. Catalunya va salvar Espanya de la fam i de la misèria. I aquesta possibilitat de deixar la pobra terra i emigrar a Catalunya a cercar un treball i quedar-s'hi i fundar una família, va continuar i ha continuat fins després del franquisme.

El primer tren, el primer automòbil, el primer camp d'aviació, la primera emissora de ràdio (EAJ 1), la primera televisió... van començar a Catalunya. Però en aquests moments de crisi els catalans, que el darrer segle havien estat sempre els motors econòmics d'Espanya, estem sent atropellats, espoliats, menyspreats i maltractats pels poders polítics de l'Estat, tant sota el passat governant socialista com els actuals populars del Sr. Rajoy.

Quan la invasió dels musulmans, i després de Poitiers, la marca hispànica (Catalunya, els comtes de Barcelona) va ser el dic, la muralla que va salvar la resta d'Europa. Ara, doncs, fora el moment en què Europa ens hauria d'ajudar a sobreviure, intervenint a Espanya mitjançant mesures adequades.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats