Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 27
15 DE MAIG 2012

Món


Espanya necessita un pacte nou amb les seves regions

Carles Boix

En el moment que l’executiu de Mariano Rajoy va fer cent dies de govern, la taxa d’interès dels bons espanyols a deu anys va tornar a créixer. L’exitosa subhasta de bons feta el 16 d’abril proppassat potser va calmar els nervis, però les taxes continuen vorejant preocupantment el 6 %. La demanda de bons espanyols s’ha reduït considerablement, sobretot entre les institucions financeres estrangeres, que n’han deixat els bancs espanyols com a principals compradors.

Els mercats estan castigant el govern de Rajoy per tres errors. En primer lloc, va retardar tres mesos la presentació del pressupost per tal d’evitar ser penalitzat a les eleccions regionals d’Andalusia. En segon lloc, va exigir que la Unió Europea relaxés el límit establert per al dèficit espanyol –només per fer-se enrere després d’haver-se guanyat la ira dels líders de la Unió Europea i d’haver perdut credibilitat.

En tercer lloc, va proposar un pressupost fiscalment imprudent que eludeix la veritable reforma reguladora i situa Espanya en un camí populista perillós. El pressupost inclou una amnistia fiscal (que, pel propis càlculs del govern, proporcionarà com a màxim un 0,25 % de la recaptació), mentre que el frau fiscal està molt estès i la confiança en el creixement futur (i per tant l’incentiu de fer servir l’amnistia per invertir) és molt baixa. Eleva l’impost de societats en el moment que calen incentius per a la creació d’ocupació. Retalla el pressupost espanyol en R + D en un 25 %. Finança la construcció de línies de tren d’alta velocitat que gairebé no s’utilitzen, al mateix temps que redueix a la meitat la inversió pública a les regions capdavanteres en exportació, desafiant així les prioritats establertes per la Unió Europea. Trenca acords pressupostaris vinculants fets anteriorment amb diverses regions, i les empeny així a un major dèficit.

Per desenvolupar un programa de reformes creïble, el govern ha de revisar aquest pressupost –estenent a Espanya les mesures molt mé s estrictes aplicades pel govern regional català. Hauria de reduir el sou dels funcionaris, congelar les pensions, endarrerir l’edat de jubilació i fer més flexibles els beneficis de la desocupació. Hauria d’introduir mecanismes de mercat en el sistema de salut. Caldria deixar de castigar els únics sectors que poden treure el país de la crisi.

Un pressupost racional i amb orientació de futur és només una part de la solució. La crisi d’Espanya és estructural –en els últims quaranta anys la taxa de desocupació s’ha disparat per sobre del 20 % en tres ocasions– i exigeix ​​una reforma àmplia. Les mesures per modernitzar el mercat laboral aprovades pel govern són insuficients per crear llocs de treball. El baix rendiment del sistema educatiu també s’ha de revisar. L’imperi de la llei a Espanya s’ha d’enfortir: és tan feble que el país només es va considerar com el 31è país menys corrupte en el rànquing mundial de transparència internacional 2011, i el 2009-10 es va classificar com a 34è de 55 països en  independència judicial pel Fòrum Econòmic Mundial. Finalment, el govern necessita desmantellar el sistema d’empreses “nacionals” que operen com a monopolis o oligopolis, distorsionant els mercats, i que col·loquen expolítics del govern i familiars de polítics en els seus consells.

El govern central espanyol ha desviat gran part de la culpa del dèficit del país cap als (suposadament lliures de fer despesa) governs regionals. No obstant això, tot i que la majoria de regions gestionen l’educació i la salut, la majoria dels poders reguladors i les competències en impostos i despesa els té el govern central. Més important encara, el sistema regional es basa en transferències fiscals enormes. Catalunya transfereix cada any el 9 % del seu PIB en termes nets, mentre que Extremadura rep recursos per valor de prop del 18 % del seu PIB. Això és extraordinàriament distorsionador. Les regions pagadores netes han d’augmentar el deute per cobrir els serveis (segons les normes establertes per Madrid) i tot i així no poden fer-ho; la despesa per capita catalana en salut és aproximadament un 15 % inferior a la mitjana nacional (i això no té en compte els ingressos ni les diferències salarials). Per contra, les regions receptores netes malgasten: un de cada quatre andalusos treballa pel govern regional, enfront d’un de cada deu en una regió pagadora neta.

Aquesta situació demana a crits un “pacte federal de nou”. Les transferències interterritorials s’han de reduir a un mínim: fan mal a les àrees més productives d’Espanya. De manera més atrevida, la majoria de governs autònoms haurien de ser reabsorbits dins el govern central, mentre que s’haurien de cedir totes les competències en recaptació d’impostos i capacitat de despesa a les nacions històriques com Catalunya, que suporta la major part dels programes de transferència, que estan cada vegada més inquietes.

Espanya només tornarà a encarrilar-se si el govern ofereix un pla audaç que racionalitzi l’estat i allibera la lliure empresa i els territoris productius.

 

Publicat al Financial Times el 19/04/2012

Traduït per Elsa Álvarez i Forges

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats