Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 02
15 DE FEBRER 2010

Vida d'un diletant


Il·lustració Joaquim Pijoan

El cel és blau, la terra blanca

Joaquim Pijoan

La mort del gran director de cinema francès Eric Rohmer m’ha portat a la memòria, a més de la seva obra cinèfila, la meva particular nuit chez Maud, el que fou l’adéu a la meva adolesc& egrave;ncia. La seva mort renova l’interès per la seva obra, i em porta a pensar en la línia que separa la vida de la mort, en un món mancat de la fe que fa possible la vida perdurable, aquest món de l’ara i aquí més rabiós i desesperant. I si la mort, als 90 anys, de Rohmer em desvetlla també un afecte serè i esperançat, la desolació de la tragèdia de Porte-au-Prince em trasbalsa la ment amb tota la impotència de l’home acarat a la seva cruel solitud, incapaç d’entendre la paorosa realitat d’aquest desastre natural, si hi ha, com crec que existeix, un Déu fet d’amor i compassió. Per què, oh Déu, per què? La pregunta retruny en les meves entranyes,  mentre la vida continua i em respon amb un silenci críptic que s’amaga en un dubtar corprenedor. O així ho visc.

Fins quan? La pregunta te la fas a partir d’una certa edat. Fins quan podràs fer-te preguntes sense que les preguntes se’t mengin de viu en viu, em demano quan ja les cròniques del terrible desastre es converteixen en una rutina més del viure de lector compulsiu.

El cel és blau, la terra blanca, és el títol de la novel·la de Hiromi Kawakami  (Quaderns Crema, 2009, excel·lent traducció de Marina Bornas Montaña) que he llegit amb delectació, una novel·la feta a mida per a la meva hora diària de lector de ficció, de ficció que m’ajuda a fer possible la realitat. És una història d’amor, molt japonesa, potser massa, segons un amic que me la va comentar, dient-me que n’esperava més...Què més es pot esperar, jo que li dic. Una bella història d’amor que supera les barreres del temps i les convencions socials explicada amb una sàvia economia de mitjans narratius, és el love story que li hauria agradat escriure al diletant de vida tan poc professional com volgudament vocacional que sóc jo.

Encara et commouen les històries d’amor, em pregunto sorprès quan constato, al final de la lectura, que la ficció té més potència que la meva pròpia vida, i que no sempre és cert que la realitat supera la ficció. Sí, tot i l’acumulació de lletra morta que s’apila al meu voltant, la novel·la de Kawakami ha tingut la rara virtut de desmentir allò que diuen que deia no sé qui: llegir novel·les a partir dels 40 anys és un clar senyal d’estultícia. Admeto que podria dedicar el temps a causes més nobles, però no pas més efectives, perquè, què seria de mi, sense aquesta hora diària de ficció feta vida intensa i palpable? Un desastre. El no-res existencial. La pura inanitat. El caos mental.

Em resisteixo  a admetre les evidències teòriques que em diuen que el món en el qual ens ha tocat viure és en mans dels neurobiòlegs, els quals ens expliquen el com i el perquè de la percepció que tenim de la realitat. Com il·lusionistes de la ment traspassen el llindar de les convencions amb què hem viscut per dibuixar una realitat asèptica, freda, i desproveïda de qualsevol forma d’emoció estètica. És la dictadura de la fredor racionalista que ens gebra el cor. Contra l’autisme que ens volen imposar alguns crítics literaris, em quedo amb la carnalitat estimulant i bella, que sense ser explícita, commou el lector de la novel·la de Hiromi Kawakami. I & eacute;s que el cel és blau, la terra blanca...Malgrat tants desastres naturals i humans. Malgrat tants per què sense resposta.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats