Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 26
16 D'ABRIL 2012

El llibre


La democràcia a Amèrica

Jaume Ortolà

La democràcia a Amèrica és considerat alhora el llibre més important mai escrit sobre els Estats Units d'Amèrica i el llibre més important mai escrit sobre la democràcia. Inexplicablement l'obra mestra de Tocqueville (1805–1859) no estava disponible per al lector català, un buit que ara ha omplert l'edició de Riurau Editors.

En 1831, Alexis de Tocqueville i Gustave de Beaumont van viatjar als Estats Units d’Amèrica, com a funcionaris del govern francès, per a estudiar el sistema penitenciari del país. L’estada, que es va prolongar durant nou mesos i mig, els va servir per a observar tots els aspectes de l’existència pública i privada de la jove nació americana: la seva vida política, econòmica, religiosa, cultural i social. A la tornada, les notes preses per Tocqueville i diversos anys d’estudi i de reflexió donaren com a resultat La democràcia a Amèrica. L'obra fou publicada en dos volums en els anys 1835 i 1840. En el moment de la seva publicació va ser un èxit fulgurant a les dues bandes de l'Atlàntic, i li va valdre a Tocqueville una sòlida reputació com a pensador i com a escriptor.

Després de la mort de l'autor, l’interès per l'obra va declinar lentament, tant a Amèrica com a Europa. Podríem dir que arriba al punt més baix quan els totalitarismes triomfen ideològicament arreu del món, durant la primera meitat del segle xx. Precisament a partir dels anys 30 d’aquest segle, quan es veu la necessitat de combatre aquests extremismes en el camp de les idees, és quan comença a revifar l’interès pel pensament tocquevillià. D’aleshores ençà, la presència pública de Tocqueville en la premsa, en la política i en l’acadèmia dels Estats Units —i també de la resta de democràcies occidentals—, ha estat ubiqua i permanent. Polítics, periodistes i acadèmics l’han citat i el citen constantment, per davant d’altres figures com Jefferson, Madison o Lincoln. Durant la Guerra Freda, Tocqueville esdevé, en certa manera, el «filòsof» públic oficial de les democràcies liberals, en un paper paral·lel al de Marx en els països comunistes. En l’àmbit acadèmic, és reconegut com un dels fundadors de la sociologia i de les ciències polítiques.

n La seva presència és tan aclaparadora que arriba a convertir-se en un clixé que cal combatre —l’editor de la revista The New Republic durant els anys 80 desaconsellava citar-lo— o en un motiu de sorna —«citar Tocqueville és una mica com citar la Bíblia; pots trobar-hi quasi qualsevol cosa en suport del teu argument»; «de tots els grans escriptors que no es llegeixen crec que Tocqueville és el més àmpliament citat». Un dels motius d’aquesta ubiqüitat és que Tocqueville pot proveir idees i conceptes a un ampli espectre ideològic, exclosos els extremismes. Aquesta facultat proteica ve, sens dubte, de l’honestedat amb què aborda els temes, una honestedat que el porta a analitzar-los des de diferents punts de vista, fugint sempre de l’abstracció i de la generalització. Això no vol dir, però, que s’hi pugui trobar «qualsevol cosa», com deia l’acudit que hem citat abans. Efectivament, no és difícil, espigolant el llibre —tal com faria un lector dogmàtic de la Bíblia o de l'Alcorà—, trobar arguments a favor d'una posició, o just de la contrària. Però si fem això, no serem honests, ni amb Tocqueville ni —més important encara— amb nosaltres mateixos. Perquè justament el que més bé ens pot ensenyar Tocqueville és l'amplitud de mires. 

Hom ressalta sovint les capacitats «profètiques» de Tocqueville. El seu objectiu no era, òbviament, fer d’endeví. Els esdeveniments, «el futur els amaga, i no tinc la pretensió de poder alçar el seu vel». I, tot i afirmar amb vehemència la irreversibilitat d’algunes de les tendències que descriu —amb al·lusions a Déu i a la Providència—, per una altra banda s’afanya a rebutjar tot determinisme històric. La seva veritable clarividència l’hem de trobar en un altre lloc: en l’anàlisi de les fortaleses i les debilitats de les societats democràtiques modernes, que ell diagnostica amb sorprenent precisió en el mateix instant del naixement d’aquestes societats.

Un altre aspecte que cal destacar és la voluntat literària. Tocqueville és un autèntic arquitecte del llenguatge: vol construir un edifici harmoniós, té uns objectius molt clars i sap quins són els mitjans que li calen. El seu estil és sobri i clàssic, lluny de l’estil romàntic de l’època en què escriu. En La democràcia trobem també una certa varietat de veus: des de passatges de gran lirisme que descriuen la magnificència de la natura d’Amèrica i els costums dels pobles que l’habiten, fins a assaigs d’idees breus i concentrats com els que formen especialment cada un dels capítols del segon volum.

Més enllà de la fabulosa reputació d’Alexis de Tocqueville, llegint-lo, gaudirem amb la claredat i la brillantor de la seva escriptura, i aprendrem amb la varietat i la profunditat del seu pensament.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats