Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 26
16 D'ABRIL 2012

Món


16è Congrés de CDC celebrat a Reus el 24 i 25 de març 2012

Catalunya, el miratge de la independència?

Stéphane Pelletier

Enmig del desori de la crisi econòmica i social que colpeja Espanya des del 2008 i amb el país immers en els preparatius de la vaga general del 29 de març, la notícia va passar gairebé desapercebuda als mitjans de comunicació espanyols. Artur Mas, el flamant president de la Generalitat (el govern autònom de Catalunya) des del desembre del 2010, declarava fer de la independència de la seva regió un objectiu polític. Durant el seu 16è congrés, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), la formació política que lidera Artur Mas, va decidir lluitar per a la creació d’un estat propi, afirmant obertament la seva vocació independentista.

Certament, en aquesta comunitat autònoma que és una de les més riques d’Espanya  –aporta el 20% del PIB nacional- corren aires d’independència cada cop més forts. CDC ha marcat un punt d’inflexió. I aquest canvi d’estratègia política d’una formació fins ara més aviat moderada, només pot entendre’s a la llum dels sobresalts i capgirells lligats a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia votat el 2005 pel Parlament català (ratificat pel 75% dels electors catalans en referèndum) i el 2006 per la Cambra dels Diputats espanyola. El Partit Popular, a l’oposició en aquell moment, va presentar varis recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estatut davant el Tribunal Constitucional que acabà per escapçar el text, refusant el concepte de nació catalana.

Com a reacció a l’amputació de llur estatut, més d’un milió de catalans van manifestar-se a Barcelona el juliol del 2010 amb clams de “Visca Catalunya lliure” i proferint fins i tot eslògans antiespanyols com “Fora Espanya”. Sens dubte, el sentiment independentista guanya terreny; es pot parlar inclús d’un viratge de la societat catalana. Tots els sondatges i les enquestes d’opinió van en aquesta direcció: dels 7’5 milions d’habitants d’aquesta regió, entre el 30 i el 50% declaren desitjar ardentment que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent al si de la Unió Europea.

El model d’una Catalunya girada cap Espanya ha entrat en crisi des de fa més de deu anys i els lligams amb Madrid no deixen de distendre’s. S’imposa doncs una pregunta: fins on arribarà aquesta distensió? Des que va començar la crisi, molts catalans s’han tornat independentistes per raons econòmiques. Desitgen beneficiar-se d’una autonomia fiscal real com la del País Basc, única autonomia que recapta directament els seus impostos.

L’afirmació del “fet diferencial” en el pla cultural (Catalunya no és Espanya, la seva llengua, la seva història i la seva cultura no són les mateixes, etc.) no és cap novetat, però sí que ho és que els sectors moderats del catalanisme polític assumeixin obertament llurs intencions independentistes, esgrimint una crítica acerba de la redistribució interregional de la riquesa del país, basada en la gran desproporció existent entre el molt que els catalans paguen a Espanya i el massa poc que reben en contrapartida. La lògica nacionalista, i la independentista encara més, porten a recusar la lògica d’igualtat entre autonomies.

La intensificació del sentiment de la població catalana de què Madrid fa una sagnia a la seva economia ha permès la consolidació del discurs independentista al si de certs partits polítics nacionalistes. La recuperació política de l’independentisme per una part del centre-dreta al poder a Catalunya (gràcies a una sèrie de pactes amb el Partit Popular) té en compte una realitat tangible, el somni que acaronen varis milers, potser fins i tot varis milions de catalans, d’una nació independent. Les comparacions sempre són relatives, però és inevitable pensar en les tensions entre flamencs i valons a Bèlgica o a la temptació independentista que travessa Escòcia. Tanmateix, l’horitzó d’una Catalunya independent sembla llunyà, i Artur Mas i els seus acòlits mantenen una ambigüitat típicament política en no prendre cap mesura concreta que fixi un full de ruta per organitzar l’autodeterminació. Autonomista de dia, independentista de nit, d’alguna manera. Però segons com, la política no es viu tant en els somnis com en la realitat?

De totes maneres, l’essencial per a Catalunya és reduir el seu important dèficit i, de fet, la severa política d’austeritat duta a terme per la Generalitat d’ Artur Mas, capfica més els catalans que no pas una hipotètica independència. En això Catalunya no es diferencia gaire de les altres 16 comunitats autònomes i el seu destí segueix lligat a Espanya.

Publicat a Libération el 4/04/2012

Traduït al català per Isabel Castella i Pujol

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats