Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 26
16 D'ABRIL 2012

Sobirania & pensament


Duana a la sortida 1 de la Junquera Nord.

Quan la frontera esdevé tot o res

Oscar Jané

En els darrers anys la idea de “transfronterer” s’ha posat de moda per potenciar tot allò que es cou o que es promou des dels espais fronterers de l’Estat. En el que ens pertoca, des del Pirineu, a “banda” i “banda”. Aquest concepte no és altre que una mena de neologisme que en el parlar actual prové de la pretensió de la Unió Europea de neutralitzar les fronteres interiors postSchengen a partir de l’enaltiment dels potencials locals. Dit d’una altra manera, allà on a principis de segle XX s’anomenava el “transpirinenc”, en referència al tren que passaria per la Cerdanya, ara s’evoca el “transfronterer” per les comunicacions i tot allò que es faci en col·laboració sobre la més que remarcada frontera.

L’eliminació de les garites frontereres, l’existència de la qual era fins l’any passat una absoluta vergonya per a tots aquells que se senten europeus i que coneixen els “passos fronterers” nord-europeus, on se circula sense aturar-se entre estats, no és més que un miratge. Un miratge sí, però també una necessitat evident. Com la llengua, l’eliminació pràctica i real de les fronteres, necessita processos paral·lels en la seva normalització. Un d’ells, el de l’eliminació física de la frontera, tot i que aquesta s’hagi traslladat al Voló –vegeu sinó els prefabricats que la duana francesa hi ha instal·lat, per a potenciar-hi els controls–, és un pas petit més d’entre el miler que segueixen sent necessaris per a “normalitzar” un pas, que no és altra cosa que una zona, un territori comú, un espai comercial, econòmic, cultural… tant és el punt de vista. Si Europa volia fins ara fer de les seves zones frontera uns espais de potenciació econòmica, a què estem esperant.

Les bases socials i econòmiques hi són. Segurament només manquen dues coses essencials: voluntat política –que no administrativa, ja que finalment aquesta depèn de la política–, i imaginació, molta imaginació. Els eurodistrictes a Europa ja fa temps que existeixen i, per tant, no es tracta d’inventar res, sinó d’observar, assimilar i aplicar allò que sigui possible, amb el recolzament total de les institucions locals i nacionals.

Tanmateix, i tot i que amb la crisi sembla que estem sotmesos a tots els mals possibles, des de la immigració, el terrorisme, la competència deslleial, l’atur, etc. Cal aprofitar aquest moment per a potenciar allò que, des de fa ja un temps, un grapat de persones i entitats miren de jugar en positiu. Si la frontera ha d’existir, que ho faci, fem-la nostra, fem com si no hi fos, treballem-hi des de dins, dibuixem-hi la “afrontera”, és a dir, un espai on tot és possible. Si la Cerdanya, per exemple, representa un dels espais de memòria fronterera més importants d’Europa, essencialment per com es va dur a terme la seva configuració i per l’ existència d’un dels cinc enclavaments europeus (Llívia), la seva potència econòmica i de projecció turística i cultural és molt elevada. I segurament molt més del que ens pensem des d’aquí. Això és al què es refereix Europa quan recolza projectes com l’hospital de Cerdanya (anomenat “transfronterer”… per ésser comú), o bé l’escorxador comú, les escoles, etc. Es tracta de treballar i construir de manera lògica. Si els centres administratius són lluny, si els territoris es posen d’acord i representen un potencial socioeconòmic per a la zona i, de retruc, per a Europa, doncs endavant. Les traves administratives són només excuses per a la realització de projectes en comú, o més encara, per a facilitar la vida i l’embranzida econòmica de zones que comparteixen molt més que una llengua o una cultura. Fa un temps, el grup Mirmanda amb el qual mirem de construir des de la reflexió aportant idees pràctiques i recuperant elements de memòria comuns (des de l’economia fins a personatges fonamentals per a comprendre el desenvolupament del país) va realitzar un congrés internacional a la Cerdanya, precisament. En una taula rodona amb tècnics d’alt rang de les dues bandes, però també polítics, universitaris, economistes i altres professionals va quedar palès que la “afrontera” que es mira d’implantar, aquella que pot permetre superar les fronteres realment, les mentals com les físiques, només serà possible si hi ha una voluntat política clara –francesa i espanyola, però eminentment catalana–. Una delegació francesa de Lilla va explicar el funcionament de l’eurodistricte Lilla-Kortrijk-Tournai, en què la simple demanda social i laboral pot donar llum verda a la posada en marxa d’una nova línia d’autobusos per a abastir la zona. La seva sorpresa per la descoordinació entre els trens de la Tor de Querol i Puigcerdà (Tolosa-Barcelona) o les dificultats per a comunicar els habitants –i treballadors– de Perpinyà-Figueres va ser majúscula. La única conclusió era per la manca de voluntat política. Aquesta no s’aconsegueix per relacions personals temporals, ja que és fonamental que persisteixi un sistema comú en el temps, siguin del color que siguin els partits a banda i banda. Si no fos així, la recent posada en marxa de l’eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer no servirà per a gaire, excepte per a qüestions puntuals, trobades acadèmiques i poca cosa més. Un eurodistricte ha de servir per a potenciar i donar instruments a tota una zona amb lògica territorial i humana, des d’aspectes laborals fins a comunicacions bàsiques. Malauradament, per la banda sud, el plantejament territorial de l’eurodistricte s’ha hagut de fer en base a una lògica territorial que representa encara la “província” –la de Girona–, i no pas simplement comarques veïnes d’una i altra banda. Això fa que les dificultats i la incomprensió sigui encara major.

Tanmateix, Mirmanda. Nom que dóna vida a la revista i tants altres projectes que portem a terme entre persones d’arreu, és l’al·legoria a un lloc de memòria comú, un indret mític relatat per Jacint Verdaguer de les llegendes locals on, encara avui dia, les padrines recorden allò que “quan Barcelona era un prat, ja Mirmanda era ciutat”. Tot plegat per mostrar que les il·lusions personals i col·lectives, les iniciatives encetades a partir de qualsevol àmbit professional poden sumar-se en el camí de la “afrontera”, en la construcció d’una Europa en què les fronteres són “marca” de futur, i només una demostració de poder dels estats. Les perifèries representades en l’existència de les fronteres, o això és com ho han entès els governs estatals fins fa no gaire, han d’esdevenir centres per si mateixos. Uns centres de projecció, difusió, col·laboració i construcció. En l’era de les comunicacions en xarxa, les limitacions físiques d’alguns territoris poden i són fàcilment franquejades per la força de voluntat dels seus habitants, tot sovint més pretensiosa en el bon sentit de la paraula que la dels seus governants, massa arrelats a un sistema envellit, “barcelonitzat”, i que necessita més que mai de l’empenta policèntrica del país. Només així se sabrà si la “frontera” esdevé tot o res.

 

Presentació número 9 de Mirmanda "República sense République", dimecres, 9 de maig, a les 19:30 h a l'Ateneu Barcelonès.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats