Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 26
16 D'ABRIL 2012

Sobirania & pensament


Portada del diari espanyol ABC el 1984

L'impacte Pujol en el vaixell espanyol

Josep-Maria Puigjaner

L’entrevista que el periodista Jordi Évole va fer a Jordi Pujol al programa “Salvados” de la cadena televisiva Sexta ha causat a Espanya un impacte polític, i alhora emocional, de gran abast. No podia ser d’altra manera. Que el president Pujol –que va ser escollit “Español del Año", el 1984, digui que no té arguments sòlids per rebatre el projecte sobiranista català, i que confessi que si ara se celebrés un Referèndum votaria  “sí” a la independència, és un torpede que ha esclatat en el punt de flotació del vaixell espanyol.

Els observadors espanyols de la política catalana no s’ho esperaven. Es creien que això de la independència era cosa de quatre o de quatre mil ximples o fanàtics. I resulta que no, que l’empenta independentista és de potència considerable i arrossega un percentatge creixent de catalans. Resulta que fins i tot el constructor més esforçat dels ponts de diàleg i de l’Espanya raonable, en aquests últims temps s’ha adonat que ja no hi ha interlocutors i que no els interessa el diàleg. Els espanyols –polítics, intel·lectuals, periodistes, acadèmics, etc.-, que fins ara tenien Jordi Pujol com a referència d’equanimitat, estan decebuts i desconcertats. Més i tot, estan intranquils, perquè saben que aquesta presa de posició no és el rampell d’un irresponsable, sinó el pas endavant d’un polític competent, d’un ciutadà valent que defensa el seu país, Catalunya, i que es preocupa per la seva pervivència en el futur.

Ara, després d’aquest impacte impressionant, l’interrogant és si els responsables actuals de la política espanyola són capaços d’entomar el repte de pensar, de reflexionar i de prendre decisions, per tal d’intentar compensar l’allunyament progressiu de Catalunya i per tal d’evitar que la situació es torni irreversible. ¿Els polítics de dretes i d’esquerres tindran la lucidesa d’adonar-se que es troben en una circumstància històrica en què s’hi juguen la sacralitzada unitat d’Espanya? Si fos així, des d’avui mateix es disposarien a replicar la dinàmica independentista catalana amb la proposta d’una nova concepció de l’Estat, superant el règim generalitzat d’autonomies i convidant les nacions que  conté a pactar l’estructura d’un nou Estat on aquestes s’hi poguessin sentir còmodes. Cosa que no és impossible, però que no senten la necessitat de fer. No recordo qui va dir, amb tota la raó, que: “Els espanyols no pacten; guanyen o perden”.

Tanmateix, tampoc no n’hi ha prou amb les decisions que haurien de prendre els  polítics. Aquí compta, i molt, l’actitud dels ciutadans. Perquè una nova estructura i una nova organització d’Espanya afectaria l’esfera dels sentiments, dels prejudicis i dels recels dels ciutadans de les diverses nacions que haurien d’articular-se. Per tant, aquest objectiu de remodelació de l’Estat demanaria paciència, esforç i il·lusió, elements que penso que avui no estan disposats a fer jugar ni els espanyols ni els catalans.

S’ha deixat passar massa temps i s’han exhaurit les reserves de “bona voluntat”, sobretot les d’aquells catalans que, com el president Pujol, es varen jugar la pell per la transformació d’Espanya en un Estat plurinacional. I ara ja és massa tard. Als catalans ens ha sonat l’hora de preservar la Nació, l’hora de salvar la Pàtria de la seva derrota definitiva.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats