Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 25
15 DE MARÇ 2012

Conversa amb...


Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930)

Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Catalunya

Isabel-Helena Martí

Espanya s'ha proposat acabar amb aquesta anomalia anomenada Catalunya. El Tribunal Constitucional, els dos grans partits i la majoria de l'opinió pública espanyola hi malden, diu el president Pujol. Enfilem amb pas lleuger passeig de Gràcia, inveterat, etern, cap a Consell de Cent. La Catalunya que ens imposen l'esfondra. L'espoliació fiscal ens escanya i la bèl·lua biliosa amenaça, novament, la llengua. Número 39, ja hi som però no hi ha cap rètol identificatiu al carrer. Escales amunt, fins al principal. "Només ens farà resistir l'actitud independentista, la Catalunya estat és viable econòmicament i política, i la majoria social que la farà possible s'està congriant", assegura. Se sent fressa a l'altra banda de la porta mentre esperem al replà. "No podem renunciar a la nostra dignitat com a poble ni perdre mai la fe i l'esperança", exhorta vehement. Som a dins. Avui ens acull per una estona qui fou, i encara n'és, un dels catalans contemporanis que exerceixen més influència sobre la consciència col·lectiva. Catalunya mira fit a fit un futur que s'afanya a arribar, i que es vol lliure i resplendent.

 

Depenent del sistema de càlcul el dèficit fiscal de Catalunya respecte d'Espanya és d'entre el 8,5 i el 10%. CiU porta en el seu programa electoral la consecució d'un pacte fiscal en la línia del concert econòmic però les circumstàncies polítiques i econòmiques dificulten una entesa amb Espanya en aquesta qüestió. L'alcalde de Figueres i diputat al Parlament, Santi Vila, ens deia, no fa gaire, que si el pacte fiscal fracassa caldrà preparar el país per un referèndum d'independència, comparteix aquest criteri?

És cert que ara el govern de la Generalitat i CiU posen l'accent en la consecució del pacte fiscal. Si això fracassés ens trobaríem davant d'una situació ben difícil perquè, com vostè diu molt bé, Catalunya no pot seguir mantenint un dèficit que és exageradament alt. Amb un dèficit així no podem tirar endavant la Catalunya que necessitem fer. No es tracta només de mantenir la nostra identitat sinó també fer avançar l'economia catalana i bastir l'estat del benestar en un país com el nostre, receptor de constants fluxos immigratoris. Amb el sistema de finançament que tenim ara això no es pot fer. Quan es pregunta si la Catalunya independent seria viable o no, que sí que ho és, el que hem de pensar és que el que segur que no és viable és la Catalunya que ens volen imposar amb aquest dèficit fiscal i les temptatives sistemàtiques de laminació de les nostres competències. Si les coses segueixen com fins ara, progressivament, crec i espero, el sentiment independentista s'anirà eixamplant, i la possibilitat d'un referèndum sobre el pacte fiscal s'acabarà de concretar. No tinc cap dubte que el catalanisme guanyaria aquest referèndum i, a partir d'aquí, hi hauria només dos desenvolupaments possibles: el pacte fiscal en la línia del concert o encetar el camí cap a la independència.

Els resultats de recents sondejos sobre l'opinió pública semblen indicar que els grans avenços en el suport social cap a la independència, registrats en els darrers anys, es consoliden. Un fracàs sorollós en l'eliminació del dèficit fiscal pot acabar de donar l'impuls que configuri una majoria favorable a la independència, prou àmplia com per garantir un resultat inapel·lable democràticament. Creu que a Madrid són conscients d'aquesta situació?

El meu punt de vista és que a Madrid no en són gaire conscients per dos motius. Primer, ells estan convençuts que tot això acabarà sent un foc d'encenalls, que no és perillós. Segon, perquè realment els hi costa molt d'entendre, estan aferrats a un concepte centralista d'estat i d'homogeneïtzació d'Espanya. No creuen que la sang arribarà al riu, tenen, fins i tot, una actitud d'un cert menyspreu.

Són nombroses les veus solvents que no solament han proclamat la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent sinó que, a més, consideren que les possibilitats econòmiques i de benestar del país creixerien extraordinàriament amb un estat propi. És el cas de Joan B. Casas, degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya o Guillem López Casasnovas, conseller del Banc d'Espanya. Més recentment el conseller Andreu Mas-Colell i Salvador Alemany, empresari i president d'Abertis, també s'han expressat públicament en aquesta línia. Vostè què en pensa?

Jo no sé si seria veritat això de què en una Catalunya independent l'economia creixeria extraordinàriament. Del que sí n'estic segur és que una Catalunya independent és viable des d'un punt de vista econòmic. N'hi ha països més petits que nosaltres, més depenents dels mercats de l'estat anterior i amb una situació immigratòria més complexa que són independents i funcionen de forma prou satisfactòria. El tema de la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent està fora de tota qüestió. No obstant això, el que realment necessitem per esdevenir independents és una majoria social clara. Respecte les enquestes cal ser prudent interpretant les dades però, és ben clar, que s'està produint un creixement del sentiment independentista que es perllonga en el temps.

El director adjunt del prestigiós rotatiu econòmic Financial Times, Philip Stephens en l'article El secret català en l'èxit de Salmond, publicat el passat 9 de maig, adduïa que el líder independentista del Partit Nacional Escocès, havia tingut un element referencial en vostè i que, en aquest sentit, havia estat un alumne diligent. S'hi sent conforme amb aquesta afirmació?

Que Catalunya havia estat un referent per Escòcia i per Gal·les és indubtable. Hem de tenir present que hi va haver una època, als anys 80 i bona part dels 90, en la qual el nostre país va tenir força prestigi a Europa com a societat, com a economia, com a cultura, i també pels seus plantejaments polítics, de més autonomia, de més sobirania. Aquest ascendent, en part, s'ha esllanguit, Catalunya ha perdut imatge i influència. Hem estat un referent inicial per Esc& ograve;cia que els ha ajudat a trobar un camí propi. En certs aspectes, hem d'admetre, l'estan enfilant amb més decisió que nosaltres mateixos.

Els escocesos tindran l'oportunitat de decidir el futur de la seva nació a les urnes la tardor de 2014, segons ha anunciat el primer ministre d'Escòcia, Alex Salmond. A desgrat de què els sondejos encara preveuen l'unionisme com a guanyador, la intenció de vot s'està igualant molt i la tendència de l'independentisme és a l'alça. Si el procés d'independència reeixís a Escòcia, quines conseqüències podria tenir això en el debat sobre l'encaix de Catalunya dins d'Espanya?

Segur que si al referèndum escocès guanyés la independència, això tindria un efecte positiu i estimulador a casa nostra. El camí de la independència pot semblar difícil però estic convençut que s'hi pot transitar.

L'enquesta d'usos lingüístics de la població l'any 2008 (EULP 2008), impulsada per la Generalitat amb la col·laboració de l'Institut d'Estadística de Catalunya, és el darrer recull estadístic oficial sobre l'estat de la nostra llengua en el nostre territori. En el cas del principat de Catalunya només un 31,6% té el català com a llengua materna mentre un 55% té el castellà i un 13,4% cap de les dues llengües. Les xifres palesen, entre moltes altres coses, una demografia estructural migrada. Si a aquest fet demogràfic hi afegim la impossibilitat de gestionar els fluxos immigratoris des de Catalunya i la manca de recursos econòmics per garantir la inserció adequada del nouvingut el panorama sobre l'evolució de la llengua catalana no pot deixar de ser preocupant, comparteix aquesta anàlisi?

És evident que un dels temes més decisius que hi ha, de cara al futur, és la qüestió de la immigració. Espanya, de sempre, ha pensat que una immigració forta a Catalunya l'afavoria perquè podria propiciar un canvi de majoria lingüística i de mentalitat al nostre país. Afortunadament, fins ara, hem aconseguit una integració, no pas plena, però prou important perquè la immigració en cop de fer-nos mal ens hagi ajudat incorporant gent nova. La tasca més important que tenim els nacionalistes catalans sobre la taula avui en dia és fer que el procés integrador vagi bé. Pressuposant que la immigració accepti com a vàlid que és català qui viu i treballa a Catalunya i en vol ser, hem d'impulsar una política social adequada que agiliti l'ascensor social. Només d'aquesta forma podem revertir possibles efectes nocius i convertir-los en positius.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya ha obert la porta de bat a bat a una escomesa ferotge contra la llengua catalana que té com a front principal la immersió lingüística a l'escola. Els atacs contra el català són, però, només la punta de l'iceberg d'una onada d'animositat contra el fet nacional català que recórrer Espanya d'extrem a extrem. Quin creu que és el motiu de fons d'aquest brot d'hostilitat?

A Espanya d'hostilitat envers Catalunya n'hi ha hagut sempre, com a mínim des del segle XVIII. El que passa és que hi ha hagut oscil·lacions i moments en què el nostre país tenia bona imatge i bona premsa a Espanya, eren els anys 60-70-80. Però això ha canviat. En aquella època els partits i institucions espanyoles, començant per la mateixa monarquia, varen creure que era un moment delicat i calia fer determinades concessions a Catalunya perquè s'hi sentís còmoda dins de l'Estat. Passats els primers anys i superat un possible fracàs democràtic o d'incorporació europea, la mentalitat espanyola, que és anticatalana, s'ha tornat a posar de manifest, i ara, la tenim present de forma molt exacerbada, molt extrema.

En la conferència "Residuals o independents?" que pronuncià el 29 de març de 2011 a Barcelona, desgranà les principals aportacions que s'han fet des del nacionalisme català a la governabilitat d'Espanya en conjuntures crítiques i, s'exclamà neguitós, de la manca de reconeixement i retorn d'aquestes contribucions crucials. Els ponts trencats es poden aixecar altre cop amb els esquemes que dissenyà el catalanisme recent iniciat el segle XX i que han perdurat, remodelats, fins els nostres dies?

De moment s'ha de constatar que la política que ha fet des de Catalunya, en general, el catalanisme, que ha mirat de compaginar el procés de consolidació de Catalunya com a nació, com a llengua, com a cultura, i com a projecte polític, econòmic i social, amb la regeneració del marc espanyol no ha funcionat. Espanya segueix sense acceptar la plurinacionalitat al sí de l'estat. El diàleg, el respecte mutu, l'entesa han fracassat. Per tant, sense negar la possibilitat que es puguin refer més endavant els ponts, hem d'admetre que avui estan, no diré pas trencats del tot, però sí molt malmesos.

El catalanisme sempre ha considerat Europa marc natural de referència i una possible sortida a l'ofec sostingut que la precarietat de l'encaix català a Espanya genera. L'experiència d'una Unió Europea gestionada des de i a favor dels estats ha ensorrat la idea, durant un temps vigent, d'una Europa dels pobles o les regions on una nació sense estat com Catalunya pugués tenir un rol. Vostè detecta cap espai dins de l'actual entramat polític i institucional de la Unió que ens pugui ser favorable en aquest sentit?

Realment les coses a Europa no han evolucionat bé des del nostre punt de vista. Però no ens hem de capficar tant. Europa té molts mals de cap per ocupar-se'n dels problemes de Catalunya o involucrar-se en processos interns d'estats que puguin comportar una escissió. Catalunya és Europa, i ho és des de la seva fundació com a comtat carolingi. També ho és per vocació. Tenim ganes de mirar al nord, cap a França i Alemanya, i ho hem de seguir sent encara que Europa no ens resolgui els nostres problemes polítics. Som nosaltres qui els hem de resoldre, enfortint-nos aquí, discutint-los amb l'Estat espanyol amb una voluntat decidida i plena d'energia. No ens regalarà res ningú. No hem de tenir por però hem de saber que la nostra salvació només vindrà de nosaltres mateixos. Les solucions passen per la confiança, l'autoexigència, l'energia, els valors sòlids, les idees clares, i per què tinguem la voluntat de ser, abans que res, catalans. Madrid ens pot discutir el que vulgui però si nosaltres resistim bé, tard o d'hora, ens hauran de fer cas. I si no ens fan cap mena de cas seguirà guanyant terreny el projecte independentista.

Quin és el seu pronòstic a la difícil situació per la que travessa la moneda única europea? Ens en ensortirem?

Jo espero que sí. Altrament seria un desastre per Europa, per cadascun dels seus estats i pobles i, per tant, també per Catalunya. Europa és un territori amb una gran potència econòmica i un model de vida, mercès a un estat del benestar molt desenvolupat, que el món sencer enveixa. La integració a Europa ens està resultant un procés d'una dificultat màxima però hem de ser conscients que altres països ja l'han passat amb èxit: Alemanya, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Àustria. Tots ells han hagut d'encarar problemes de tancament d'empreses, d'atur, de gent abocada a l'emigració però eren reformes que s'havien de fer i les varen impulsar, a vegades, governs socialistes. Els que pateixen ara són els països del sud: Grècia, Itàlia, Espanya. És el nostre torn. Confio que sabrem fer el que ens cal.

Enguany, el 19 de novembre, s'escaurà el centenari del naixement de Joan Sales, autor d'una de les millors novel·les de la literatura catalana de tots els temps "Incerta glòria" i del memorable "Cartes a Màrius Torres". Els llibres de Sales són una crònica punyent de la Catalunya atenallada pels totalitarismes i el nacionalisme espanyol. Malgrat que les reflexions dels seus textos són d'una clarividència i actualitat extraordinàries no són gaires qui el reivindiquen i roman mig oblidat a l'espera d'una revifada entre les noves generacions de catalans. Per què creu que Sales incomoda tant i a tanta gent?

No crec que Sales incomodi tant i a tanta gent però és veritat que "Incerta glòria" pot haver caigut en un cert oblit. Precisament jo l'acabo de rellegir no fa pas gaire. És una novel·la extraordinària però en el meu cas concret el que més impacte tingué, d'entre tota la seva producció, fou la revista "Quaderns de l'Exili". També recordo amb afecte la gran impressió que em causaren les converses que tingué amb el propi Sales, quan retornà de l'exili mexicà allà pels volts de 1952 o 53. "Quaderns de l'Exili" fou iniciativa,  a més de Sales, de Josep M. Ametlla, Raimon Galí i Ferran de Pol. Hi varen escriure també Pere Calders, Artís Gener, Vicenç Guarner i d'altres. Tots ells un estol de magnífics escriptors i patriotes que ha deixat un llegat que els catalans ens hem d'escarrassar a preservar.

 

"En el tombant d'un camí. 1714-2014" 8/03/2012

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats