Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 25
15 DE MARÇ 2012

El llibre


Una explicació per als no explicats

Francesc Canosa

La sentència continua sent certa: “Guanyi qui guanyi, jo he perdut”. Ho va escriure Joan Sales sobre la tragèdia que va marcar la seva generació i els destins del país. El 19 de novembre farà 100 anys del naixement de l’escriptor que gràcies a la ficció (la novel·la, Incerta glòria) i la realitat (Cartes a Màrius Torres, la relació epistolar amb el poeta lleidatà) ens ha explicat més clarament i veritablement la Guerra dels tres anys. Per què? Cruelment senzill. La realitat era, va ser, aquesta: atrapats.

Com feia veure Sales, entre el roig i el negre. Entre uns i altres. Entre 1936 i 1939 queda atrapat un país, una societat. Potser aquest continua sent el gran secret a veus eixordadores de la guerra. Molts el van desar en un calaix, d’altres el nyec-nyec de la impotència, de la injustícia els va acompanyar sempre. Núria Folch, l’esposa de Sales, però sobretot la gran perpetuadora i vetlladora de l’obra de l’escriptor i de l’editorial Club Editor, feia una reflexió (Paper de Vidre, 27 de setembre de 2007), sobre aquest grinyol permanent:

"Els dels Quaderns de l'Exili van fer un programa comú, al marge de tot partit polític concret, del que havia de ser la gran pauta de la renaixença nacional, de la represa de la Renaixença. El programa anava encapçalat per la declaració "Catalunya, València i Balears són tres països i una sola nació". I a l'hora de fer crítica, al llarg de les cartes, del que van fer uns i altres, l'únic partit que surt intacte és Unió Democràtica de Catalunya. I quan vam tornar aquí veníem a fer país, a ajuntar-nos amb tots els que feien alguna cosa. I un d'ells era Unió, a la clandestinitat, i d'altres partits també a la clandestinitat. En Joan, es va fer d'Unió, sense sentir-se cap aptitud per la política de partits, més que la macropolítica, però era una manera de sostenir-la...

Això pensaven Sales i la seva colla a l’exili (Lluís Ferran de Pol; Raimon Galí, Josep M. Ametlla...). Això fa Sales quan torna. Per ell Unió Democràtica de Catalunya exemplifica el desastre de la Guerra. Unió és la Incerta glòria i les Cartes a Màrius Torres. Atrapats entre la realitat i la ficció. Atrapats en el roig i el negre (els failangistes que deia ell, la unió harmònica i única de la FAI i la Falange). Unió és el partit fustigat el juliol de 1936 per catòlics i el gener de 1939 per catalanistes. Hi ha exemple més real i més simbòlic de la tragèdia de tot un país? D’uns i d’uns altres: “guanyi qui guanyi, jo he perdut”.

No és estrany el nyec-nyec. Unió, quan neix, el 7 de novembre de 1931, serà un partit frontissa. Petit, prestigiós, fort, flexible, resistent, segur, necessari. Frontissa. perquè permetrà que la porta de la jove democràcia catalana pugui moure’s. Entre la Lliga i Esquerra. Entre la dreta i l’ esquerra. Després entre feixistes i revolucionaris. Sempre entre el sabre i la bomba. Enmig: hi ha un partit que fa moure el tradicionalisme català cap a la modernitat, que fa moure el país cap al futur amb la democràcia cristiana; que fa moure de la tragèdia a l’esperança salvant milers de vides a partir de 1936... Però no, no serà només la República, la Guerra... No.

També serà el franquisme. Malgrat que els relats oficials posen el comptador als anys seixanta i reparteixen carnets d’estrelles de la pel·lícula de l’anti franquisme, Unió és el partit que des de 1939 comença a treballar per la reconstrucció de Catalunya i combat persistentment la dictadura a l’interior i a Europa. Unió simbolitza l’espelma a la gola del llop: és constant, fidel, dóna llum i escalfa. L’espelma és el que queda de la tragèdia, però l’espelma no s’apaga. Per exemple, això li escriu Claudi Ametlla, el veterà periodista i polític d’Acció Catalana, al seu col·lega, a l’exili Lluís Nicolau d’Olwer el Nadal de 1959, tot fent-li l’anàlisi de les febleses i les misèries de la política clandestina a Catalunya:

A Catalunya tots els partits anteriors a la guerra han de considerar-se morts. Però cal fer una excepció per la Unió Democràtica, la força que més ha fet contra Franco, mercès a les seves connexions internacionals”.

No es pot entendre Catalunya sense Unió Democràtica de Catalunya. No es pot entendre la República, la Guerra Civil, la dictadura, la transició. Incompresos durant la República, atrapats durant la Guerra, perseguits durant el franquisme, gairebé desballestats a la transició i tanmateix encara desconeguts. Realment és així i també simbòlicament. Unió i el país. Per exemple, Joan Sales no va poder publicar Cartes a Màrius Torres fins el 1976. La censura no ho permetia. Per això, quan va tornar de l’exili (1948) només pensava en una cosa: “testimoniar”. Ell sabia perfectament que era un testimoni “sense parió” per tot el que havia viscut i sobreviscut.

Testimoniar, mostrar, demostrar, afirmar. Aquesta és la nostra tragèdia. No hem testimoniat, mostrat, demostrat. En un sentit ampli, divers, pervers: no ens hem explicat. I quan no t’expliques, t’expliquen. I quan no t’expliques se t’assequen les paraules i mors de set de viure. Potser hem de deixar de ser un país només fabricant de símbols i passar a ser un país també fabricant de realitats, d’explicacions. Per això aquest llibre testimonia a partir de 30 de persones vinculades a Unió des de la República, la Guerra Civil, la dictadura i la transició. Perquè no és la memòria d’un partit, és també la memòria d’un país. La història d’Unió corre paral·lela a la història del país. No és un llibre polític, és un llibre humà. Escrit des de la necessitat de comprendre el que no se sap, el que no es coneix, d’entendre a l’altre. Perquè si les persones necessitem saber  qui som, els països també necessiten sentir les històries que no s’han sentit. Perquè el nivell d’engany (i auto engany) d’un país, d’una persona, d’una societat, és proporcional, al grau de llibertat d’aquella persona, d’aquell país.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats