Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 25
15 DE MARÇ 2012

Sobirania & pensament


Quaderns de l'Exili (Coyoacán, Mèxic, 1943-1947)

El retorn de l'exili de Joan Sales

Hilari Raguer

Una de les conseqüències de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el 27 d’abril del 1947, va ser que el grup d’exiliats que des de Mèxic publicaven els Quaderns de l’Exili, i que com tots els exiliats tendien a creure que la Pàtria era allà on ells eren, van descobrir que Catalunya era encara a Catalunya, que hi havia molta feina a fer, i que era possible de fer-ne molta. Van fer un darrer número de la seva revista, dedicat quasi monogràficament a Montserrat i a l’Entronització, i van retornar a Catalunya.

Van arribar a Catalunya portant un exemplar de la col·lecció de la seva revista, que ens van deixar, als joves del “Grup Torras i Bages”, i que nosaltres ens anàvem passant de mà en mà com un tresor. La revista proclamava el seu missatge en el Propòsit que encapçalava el primer número de la revista, i en números següents el resumia en aquest breu text programàtic, ornat amb la silueta dels tres Països: “EL NOSTRE ACTE DE FE: CATALUNYA, VALÈNCIA I BALEARS SÓN TRES PAÏSOS I UNA SOLA NACIÓ”.

No sé per quin conducte hi vàrem entrar en contacte, però el cas és que l’estiu del 1949 (o potser del 1950?) es van organitzar unes converses o conferències dels dos homes principals d’aquell grup de Mèxic, Joan Sales i Raimon Galí, al jardí de can Reventós, al carrer d’Anglí, a una desena de membres del grup. Ells, com molts altres universitaris, havien entrat el 1936 a l’Escola de Guerra de la Generalitat, que preparava oficials de complement, amb la il·lusió de contribuir a la creació de l’Exèrcit de Catalunya, que per desgràcia no trigaria a ser dissolt pel govern de la República. Així i tot, van col·laborar lleialment amb els militars espanyols i es van guanyar llur respecte. En acabar la guerra Sales era comandant d’infanteria i Galí capità d’artilleria.

No sabria fer la llista exacta dels assistents, una dotzena escassa, però crec recordar, a més de l’amfitrió Joan Reventós, en Pere Figuera, en Jordi Pujol, en Joan Ramon i Cinca, l’Albert Manent, en Francesc Casares, en Joan Garrabou, en Joan Vilà i Valentí i em sembla que també en Josep M. Ainaud. Tots seguiríem, anys a venir, camins polítics diferents, però tots vàrem restar indeleblement marcats per aquelles converses. En elles se’ns donava una visió, per a nosaltres molt nova, de la història recent del nostre país, i també d’Espanya, i ens replantejaven moltes coses. En Joan Sales parlava més aviat de l’aspecte cultural. Parlava suaument, però deia coses molt fortes, que més tard podríem retrobar a la seva gran novel·la Incerta glòria (de la qual Josep Mª Ainaud ha dit amb raó que si l’autor hagués estat un comunista hauria estat reconeguda internacionalment com la millor novel·la de la guerra civil) i, més encara, a les Cartes a Màrius Torres, que no són mera creació literària sinó impressions, d’una lucidesa increïble, escrites en els mateixos dies de la gran revolució a Catalunya, i que per això no es van poder editar fins després de la mort de Franco. Sales, que havia estat de mentalitat anarquitzant, més aviat agnòstic i una mica tirant pels viaranys estrambòtics de la teosofia, es va declarar públicament catòlic quan va veure com caçaven i assassinaven els capellans i els cristians militants. Recordo la total sorpresa i el gran desencís amb què vaig sentir dir a Sales, una d’aquelles tardes, que el “Cant espiritual” de Maragall era molt poc espiritual, i que ho era molt més el d’Ausiàs March, amb el seu sentit vivíssim de Déu i de la compunció.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats