Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 25
15 DE MARÇ 2012

Sobirania & pensament


Francesc Cambó i Batlle (Verges, 1876 - Buenos Aires, 1947)

Francesc Cambó, personatge indispensable

Charles E. Ehrlich

Els esdeveniments dissortats de la Setmana Tràgica, l'any 1909, suposaren un cop de destral que féu fracassar el primer intent, en època moderna, de dotar Catalunya amb una autonomia política, per bé que força limitada. Les eleccions generals del 1910 feren recular La Lliga Regionalista, fins aleshores preeminent, i molts dels seus diputats perderen llurs escons, entre ells també Francesc Cambó, líder parlamentari d'aquesta formació política. Fou el liberal-demòcrata José Canalejas, conspícuament advers a la causa catalana, qui constituí el nou govern a Madrid. En aquest context les aspiracions catalanes semblaven del tot inassolibles.

Tanmateix, l'autonomia catalana tornà a l'agenda política espanyola el 1911 i Canalejas considerà necessari organitzar unes eleccions parcials a fi i efecte que Cambó, personatge imprescindible, tornés a Madrid. Les contribucions més substantives de Cambó al catalanisme foren sempre fetes des de la capital de l'estat i no des de Barcelona. Els polítics espanyols, fins i tot els adversaris, admetien l'importància de tenir Cambó, malgrat el seu recent fracàs electoral, en el camp d'operacions madrileny.

Cambó es revelà com una força essencial rere el primer èxit electoral de la Lliga el 1901 quan només tenia vint-i-quatre anys i promovia la idea de transformar políticament Espanya per salvar Catalunya "de decadència y de mort". Quatre anys més tard, com assessor de la delegació catalanista a les Cortes, viatjà a  Madrid per entaular negociacions amb els polítics espanyols sense intermediaris. Quan el republicà Nicolás Salmerón proposà una aliança amb els catalanistes a les Cortes, els diputats de la Lliga consultaren amb Cambó a la galeria, qui assentí. Fou el naixement de la Solidaritat Catalana, organitzada per Cambó per defensar Catalunya a Madrid. La Solidaritat posà fí al domini dels cacics liberals espanyols en territori català, donant al Principat una identitat política totalment diferenciada de la resta d'Espanya. Recuperat d'un atemptat, el 1907 Cambó tornà a Madrid ocupant un escò a les Cortes. "Es graciosísimo lo que ha acontecido con una gitanada de Cambó", exclamà admirat Antoni Maura, president del govern conservador espanyol, esdevingut aliat, després que Cambó derrotés els liberals en guanyar llur suport al projecte de reforma de Maura que impulsava l'autonomia catalana i que els liberals realment no volien aprovar. "Entre los liberales se observó algo parecido a la disolución de las manchas grasientas bajo la acción de un chorro de bencina; se aflojó todo".

Malauradament la Setmana Tràgica posà fi al govern Maura i les seves reformes. Cambó argumentava que la Lliga, sense renunciar als ideals catalanistes, havia d'intervenir directament en la política de l'Estat espanyol i, fins i tot, que la Lliga havia d'aspirar  governar Espanya des de Madrid.

El 1911 una delegació institucional catalana presentà a Canalejas el projecte de constitució de la Mancomunitat, bastit sobre algunes de les reformes implementades per Maura. A desgrat que gran part dels polítics espanyols estaven en contra -entre ells el mateix Canalejas-, Cambó pensà que es podria exercir pressió puix la majoria de la població catalana recolzava la iniciativa. Només ell tenia la força de caràcter i murrieria necessaris per vèncer la quasi-absoluta hostilitat a Madrid. Els regionalistes podrien esdevenir un partit dominant en l'àmbit espanyol, pensava Cambó, i, d'aquesta posició estant, tindrien més capacitat per aconseguir llurs propòsits envers Catalunya. Per l'altra banda els partits espanyols es veurien forçats a posicionar-se respecte aquest paràmetre per intentar situar-se en el nou tauler polític.

L'assassinat de Canalejas retrasà l'aprovació de la Mancomunitat. El procés d'acomodació dels partits espanyols al sí del nou paradigma, orquestrat per Cambó,  va causar la dissolució efectiva dels dos partits més grans. També generà escissions entre els republicans i els partits fora del sistema que ara havien de reinventar-se ateses les circumstàncies. Després del fracàs del govern liberal, el nou govern liberal-conservador d'Eduardo Dato, gens amic de les aspiracions catalanistes, se sentí, tanmateix, obligat a aprovar la Mancomunitat per decret reial, i així fer front al sisme polític que havia provocat l'aterratge a Madrid de la Lliga de Cambó. L'abril de 1914, per primera vegada en la història moderna, Catalunya aconseguí un primer assaig d'autonomia.

A Catalunya era Enric Prat de la Riba qui donava forma a l'autonomia mentre Cambó n'emprenia l'ofensiva des de Madrid. Els projectes de modernització i reforma econòmica, emmirallats en el dinamisme català, havien de generar avenços progressius en el grau d'autonomia política. “No crec que cap quefe de partit vulga posar-se, revoltament, contra nosaltres” va dir, confiat, Cambó el 1916. Quan el sistema polític començà a fragmentar-se de nou el 1917, Cambó es trobà al cap d'un moviment d'ample espectre -l'Assemblea de Parlamentaris- amb un component més esquerrà que dretà. Malgrat que molts d'aquests grups no s'avenien ideològicament amb Cambó fou sota el seu lideratge que s'uniren. “Cataluña tiene una altísima misi& oacute;n que cumplir en España,” proclamà Cambó, “la de liberarla de las facciones políticas que gobiernan sin otra finalidad que la de servir sus particulares intereses. Cataluña ha logrado imponer la voluntad de los ciudadanos y acabar con la farsa electoral y con el encasillado, base y sostén de toda la corrupción de la vida pública española.”

Cambó dirigí Espanya enmig de la crisi. Se li encarregà la formació d'una coalició de govern, composta per dignataris neutrals, que seria la primera coalició de la restauració espanyola, els ressorts de poder de la qual ell mouria rere les bambolines. Instaurar una coalició implicava la suspensió del turno político, establia les fronteres entre els principals partits i enfortia la Lliga com a partit polític que s'havia originat a Catalunya però que havia estat capaç d'estendre la seva influència més enllà del Principat. Ara la Lliga portava la veu cantant en els afers del govern central. Les intrigues polítiques madrilenyes no eren noves per Cambó qui continuà mostrant la seva aptitud per elegir forces de tot el panorama polític i orientar-les envers la consecució de les seves pròpies finalitats. Cambó demostrà que era el polític més poderós d'Espanya. La Lliga aconseguí ser la força dominant i volguè utilitzar aquest domini per impel·lir el seu projecte arreu d'Espanya.

La tasca assignada a Cambó de promoure el catalanisme polític des de Madrid només podia ser portada a terme si els mecanismes polítics de la mateixa Catalunya seguien sent gestionats per Prat de la Riba. La mort prematura de Prat el 1917 deixà Cambó coix a casa seva. Sense Cambó la qüestió catalana no hauria dominat l'agenda política a Madrid i, per tant, no hi hauria hagut Mancomunitat. Cambó, doncs, fou un personatge indispensable en aquesta trama. Ell complí la missió encomanada però, arribats un cert dia, Catalunya l’abandonà.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats