Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 24
15 DE FEBRER 2012

Sobirania & pensament


Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 - 1994)

Rondes anuals sota les ombres

Joan Pinyol

En el centenari del naixement de Pere Calders

Com a país, amb una història que més d’una vegada ens ha girat l’ esquena i que ha pogut silenciar la nostra cultura i tradició literàries, també hem estat a punt de perdre Pere Calders en més d’una ocasió. No em refereixo pas a deixar-lo de tenir físicament, encara que en vida hagués de passar per un dels fronts de la guerra civil, que l’exili el reclogués a la força primer en un camp de concentració francès i després l’obligués a refer la trajectòria en terres mexicanes lluny de la pàtria estimada i durant vint-i-tres anys tothora enyorada. No. Jo vull donar compte de les vegades que no hem considerat com calia la seva aportació a les nostres lletres al marge de les dictadures que en dues ocasions van estroncar-li la trajectòria literària.

Nascut l’any d’un enfonsament naval sonadíssim (1912) que va recrear a la caldersiana manera amb Ronda naval sota la boira,  i just en un any en què la profecia dels indis mexicans avisa d’un canvi d’era no menys sonat, aquest 2012 es commemora el centenari del seu naixement i tenim una nova ocasió, si és que no la deixem perdre,  de subratllar la seva singular aportació a la nostra ficció narrativa. Ho dic amb una dosi combinada de por i de recança en veure que, un mes després d’encetar l’any Calders i tret d’alguns tímids moviments per part d’algunes entitats a títol particular, a les persones que tenen ara el poder d’administrar-nos culturalment caldrà que els ho recordem més que sovint.

Perquè una circumstància és que la dictadura de Primo de Rivera tanqués l’any 1923 l’Escola “Mossèn Cinto” on el jove Pere Calders es formava literàriament i l’obligués a continuar rebent el mestratge de Josep Parunella en el seu domicili particular. Tot i les adversitats culturals i les prohibicions lingüístiques, la imaginació del nen Calders va començar a desbordar-se i ja no ho deixaria de fer mai. Tampoc el seu rigor formal. I un altre fet és que, quan la seva carrera literària començava a prometre de veres, el final de la guerra civil i la posterior dictadura militar represora del general Franco l’obliguessin a fugir de tot el que estimava a través d’un Pirineu convertit en l’esvoranc del gran esquinç que l’any 1939 desfeia Catalunya i la vida de milers de defensors del govern legítim de la República. 

Durant els anys d’exili a Mèxic (1939-1962) es va mantenir sempre fidel a la llengua, a la  literatura i a la convicció que, així que pogués, tornaria al país que el va veure néixer. I ho va fer a començaments dels 60. Entremig però, va haver de superar un silenci editorial no fàcilment suportable per a aquells que tenen la passió de contar pensant en els altres. L’any 1954 va guanyar el premi “Víctor Català” amb les Cròniques de la veritat oculta. No va poder venir a recollir-lo però el llibre va suposar-li un veritable incentiu literari. No només perquè no n’havia publicat cap més des d’Unitats de xoc (1938) sinó perquè li va retornar l’impuls d’escriure en català des de la llunyania i perquè a la llarga significaria un punt de retrobada amb les noves generacions de lectors.  Però un cop més el país no va saber estar a l’alçada i, sigui per la situació de la cultura catalana en aquells moments (impossibilitada de poder disposar de revistes i plataformes en llengua pròpia) o pel desencaix entre la proposta literària dels contes de Calders i la moda estesa d’un realisme social capaç d’arrasar tot allò que no s’emmotllava als seus cànons estètics, la publicació de les Cròniques va passar injustament desapercebuda. I no només això. Quan l’any 1964 va guanyar el premi sant Jordi amb la novel·la L’ombra de l’atzavara o l’any 1966 va donar a conèixer Ronda naval sota la boira, va haver de defensar unes formes literàries pròpies vertebrades per la ironia, la imaginació i el somni davant d’una crítica que li reclamava un major compromís amb la realitat social i política del moment. Resultat? La seva obra va ser menystinguda novament fins que Dagoll Dagom, un grup teatral desconegut fins aleshores, l’any 1978 va estrenar Antaviana, un muntatge basat en diversos contes de Calders que va comportar el redescobriment d’un autor que, des de la distància obligada o el silenci imposat, havia mantingut en tot moment la riquesa expressiva i una depuració formal ben notables.

Per això als anys 80, mentre la febre creadora caldersiana ens oferia gairebé una publicació anual,  les Cròniques de la veritat oculta es van convertir en una de les primeres obres proposades en els programes de Literatura Catalana per a l’Ensenyament Secundari. La nostra llengua en estat pur per a uns lectors castellanitzats a la força. Als 90 van venir els reconeixements públics i oficials fins que el 21 de juliol de 1994 es complí la profecia que es troba en el conte La fi i aleshores, sense el pes de la carn, Calders es va sentir deslligat de mans i, si finalment resulta que n’hi ha, se’n va anar al cel, a passar una llarga temporada.

Avui però, en què es compleixen cent anys del seu naixement (va ser el 29 de setembre de 1912) i en què les noves generacions de lectors en gran part el tornen a desconèixer, és el moment de fer veritable justícia a la seva persona i obra. De proclamar en veu alta i clara la seva decisiva aportació literària i el lligam estret que sempre hi ha hagut entre la fantasia que alimenta les seves narracions i la realitat de la qual emergeix aquesta ficció. Sobretot en una societat que idolatra en gran manera el materialisme, les funcions pràctiques i les imatges electròniques, i que sovint descuida l’omnipotència de la llibertat imaginativa.

En aquest any Calders, que va de bracet als anys Xavier Montsalvatge, Artís-Gener, Alfred Badia, Josep Ferrater i Mora, Joan Sales i Antoni Maria Alcover trobo que és el moment de demanar a les nostres institucions nacionals que facin el possible per mantenir viu el seu llegat,  que contribueixin a reservar-li  un lloc de privilegi en el nostre imaginari i que ajudin a divulgar-lo i a recuperar-lo de manera definitiva per a  les nostres lletres. Caldrà veure si estan a l’alçada perquè el cert és que li devem i no hi ha crisi pitjor que la de les voluntats.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats