Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 24
15 DE FEBRER 2012

Sobirania & pensament


Partit Nacional Escocès: gradualisme coherent

Jaume López

Aquest inici de 2012 ens ha donat la sorpresa de sentir al Primer Ministre britànic declarant que està a favor que se celebri un referèndum a Escòcia sobre la seva independència. Més enllà de les condicions i tot el periple que encara haurà de succeir, és un bon moment per recordar la trajectòria, ni que sigui la més recent, dels seus impulsors, el Scottish National Party (SNP) i el seu líder Alex Salmond.

A les darreres eleccions locals i regionals del Regne Unit, el maig de 2010, el SNP aconseguia, trencant pronòstics, la majoria absoluta al Parlament d'Escòcia. Encara que els liberals van ser la força que va perdre més escons en les eleccions escoceses, el seu declivi no explica, en absolut, l'evolució ascendent de la formació liderada per Alex Salmond que en les primeres eleccions (1999) al parlament de Holyrood aconseguia 35 escons enfront dels 69 (dels possibles 129) assolits en aquestes últimes, poc més d'una dècada després. El triomf de l'SNP pot analitzar-se amb dues òptiques diferents segons posem el punt de mira en el curt o el llarg termini. En el curt termini, no és possible deslligar aquesta victòria de la gestió realitzada en el govern escocès en la legislatura anterior que, tot i no disposar de majoria al parlament, va aconseguir una valoració alta.

Si posem la mira en la perspectiva històrica, des de fa anys l'SNP ha fet gala d'un compromís ferm amb els valors de la socialdemocràcia i ha vinculat el seu projecte independentista amb el benestar dels escocesos i les polítiques socials, deixant enrere l'associació exclusiva amb temes etnoculturals. Posposar el referèndum i refredar els ànims dels independentistes més radicals ha permès constatar, en diverses ocasions, quin és l'ordre dels factors per Salmond (i el sector que representa) que va declarar al guanyar les eleccions que la seva prioritat immediata era superar la crisi econòmica. Ara és Westminster el que pretén córrer per intentar guanyar-lo.

En termes històrics també cal assenyalar un segon factor d'èxit: el gradualisme o possibilisme del SNP. Cal retrocedir en el temps per valorar l'aposta de Salmond. Quan a mitjans dels noranta, i després d'un primer referèndum fallit (1979) la possibilitat d'una segona oportunitat va anar guanyant adeptes, l'aposta per un parlament escocès amb poders limitats va tornar a obrir la caixa dels trons en el si d'un partit en el que l'estratègia tradicional havia estat "independència o res". En aquest marc defensar la devolution fàcilment podia, i va ser, considerat per alguns sectors com gairebé una traïció. Amb els anys s'ha vist que sense el sistema de partits propi que ha consolidat les successives eleccions al Parlament escocès no hagués estat possible l'enlairament de l'SNP. En el context únic de les eleccions a Westminster (o locals) no es donaven les millors circumstàncies perquè l'SNP emergís.

En algunes ocasions a Salmond se l'ha comparat amb l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, com apareixia en un article del Financial Times després de la victòria electoral. No obstant això, quan Pujol era president mai es va declarar independentista i l'ambigüitat en aquest punt va ser una constant dels seus anys de govern, tot i que ara es defineixi com a independentista. En el projecte de CiU no estava clara, i segueix sense estar-ho, l'estació final: una versió de l'Espanya autonòmica millorada -com encara defensen els socis d'Unió-, o una Catalunya independent com tradicionalment han defensat les joventuts de Convergència sempre desautoritzades? Quan se li preguntava a Pujol per la independència aquest responia que la societat catalana no estava preparada. De fet, aquesta és una les respostes típiques que podem encara trobar en els polítics que juguen a la ambivalència, no importa si a Euskadi o Catalunya.

En aquest punt possiblement es pugui destacar un altre dels factors d'èxit del SNP i que em porta a parlar de dos tipus de lideratge: el "lideratge far" i el "lideratge mirall". Hi ha un lideratge polític que es legitima i aspira a reflectir estrictament el que en un moment donat la societat demanda. I hi ha un altre que es concep a si mateix més com un pilot que, buscant complicitats i al ritme que la societat marqui, intenta portar-la cap al lloc que considera millor encara que no formi part de les opcions demoscòpiques majoritàries del present (d'això he parlat a El lideratge far). És l'opció que des de sempre ha identificat la política amb la pedagogia. El lideratge de Salmond s'enquadra millor en l'opció far que en la de mirall, amb el nord sempre posat en un referèndum com a pròxima estació d'un gradualisme coherent, que no ha dubtat a prioritzar la lluita pel benestar i la justícia social per davant d'altres objectius nacionals quan ha calgut, però que mai ha jugat a l'ambivalència. A Euskadi, Catalunya i Escòcia, possiblement, hi hagi avui una coincidència en la proporció d'independentistes: un terç estable de la població. A Euskadi la prioritat per la pau pot contribuir a definir nous líders com Otegui. A Escòcia, el lideratge de Salmond és indiscutible. I, a Catalunya? Qui liderarà el gradualisme coherent cap a la independència?

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats