Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 23
16 DE GENER 2012

Sobirania & pensament


Enfilant l'agulla amb l'ajut d'un braç robòtic (UPC)

Recerca i independència

Alícia Casals

Si considerem que els principals  pilars que caracteritzen una nació són la cultura, la llengua, la seva història, i l’art i la ciència, com a professora i investigadora, faig una petita anàlisi de la situació actual de la recerca en ciència i tecnologia al nostre país, i del tractament que en aquest àmbit rep Catalunya, encara subjecta a l’actual dependència.

Les potencialitats de Catalunya no venen derivades de la seva riquesa natural, sinó del potencial humà, que ha caracteritzat el nostre desenvolupament. A Catalunya, actualment som referents en àmbits on el factor humà és clau, com l’art, el disseny, l’arquitectura, la cuina, l’esport... i també ho som, tot i ser menys conegut, en alguns àmbits de la ciència, encara que els nostres investigadors sovint ocupen llocs claus en centres de recerca de fora de Catalunya, arreu del món.

El nostre estatus actual, una autonomia dins l’estat espanyol, va ser definit en la constitució espanyola del 1978, on s’establia que les autonomies anirien adquirint competències cap a un autogovern real, no limitant-se purament al traspàs de la seva gestió administrativa. Pel que fa a la recerca, l’article 158 de l’Estatut d’autonomia vigent estableix que Catalunya ha de tenir competència exclusiva sobre els centres i estructures d’investigació de la Generalitat, així com als projectes finançats per aquesta. Malgrat això i que la Llei 13/1986 de Foment i Coordinació General de la Investigació Científica i Tècnica va encomanar a la Comisión de Ciència y Tecnologia la tasca d’elaborar el Plan Nacional en aquesta línia, 34 anys després de l’aprovació de la constitució, els recursos per a la recerca no han estat mai transferits. Aquesta situació es va complicar amb una sentència del tribunal constitucional de l’11 de juny de 1986, que va fer una interpretació fortament restrictiva del text constitucional en aquest àmbit, que limita el marge d’actuació del govern català, tant en aspectes legislatius com de finançament.

La dependència de l’estat espanyol en el finançament, l’espoli fiscal, es visualitza en unes xifres sobradament conegudes que manifesten el greuge comparatiu que la gestió centralitzada comporta globalment en tots els àmbits, i concretament en el de la recerca, que té un efecte multiplicador en la riquesa del país. En aquest àmbit, si ens fixem en els centres oficials de recerca, els del CSIC (Centro Superior de investigaciones Científicas), que absorbeixen un finançament públic substancial, veiem que dels 131 centres existents a tot l’estat, 43 estan a la comunitat de Madrid (amb uns 6,5 milions d’habitants), el que suposa el 33% dels centres, mentre que a Catalunya (amb uns 7,4 milions d’habitants) només n’hi ha 24, que representa un 18%, quasi la meitat que a la comunitat de Madrid.  A més, aquests centres catalans estan menys dotats, ja que aquest 18% de centres sols compta amb un 12% del personal total.

Per altra banda, si ens fixem en les beques per a la investigació, finançades de forma centralitzada, i destinades a universitats i centres de recerca, Catalunya en rep només un 8%, un tractament encara més discriminant, si es té en compte que tenim el 17% d’estudiants de tot l’estat. Al ser beques competitives, es podria pensar que no oferim el nivell suficient per merèixer-les, però en canvi, si ens fixem en el nostre percentatge d’èxit en projectes de recerca de concurrència competitiva que no depenen directament de l’estat espanyol, les xifres ens demostren el contrari, que el nostre nivell és més elevat que el de la resta de l’estat. Per exemple, de cada 6 projectes de recerca dels que aprova la comissió europea, 1 té participació d’un grup català, i d’ells, 1 de cada 4 està liderat des de Catalunya.

Si ens fixem en el programa ERC (European Research Council) que finança joves investigadors per formar un grup de recerca, de les 480 ajudes concedides el 2011, 8 de les 25 aconseguides a tota Espanya han anat a Catalunya. Amb aquestes dades, l’èxit català suposa un percentatge del 32% dins de l’estat. En front a aquests greuges, el que encara és més preocupant és que fins i tot les regles del joc poden variar segons els resultats de l’avaluació. Per exemple, en el programa Severo Ochoa per potenciar 10 centres de recerca d’excel·lència, endegat el passat 2011, finalment se n’han premiat només 8. Aquesta decisió, que no ens estranya a aquestes alçades de la relació Catalunya–Espanya, va ser motivada pel fet que els dos últims centres dins de la llista dels 10 més ben valorats eren catalans, i ja hi havia 4 centres catalans en els primers llocs. Donar-ne 2 més, encara que s’ho mereixessin, ressaltava massa la nostra excel·lència i trencava el joc del cafè per a tothom.  Tot i aquests condicionants tan negatius, pel nostre caràcter i  cultura d’esforç i superació, Catalunya és la comunitat dins l’estat que amb menys recursos és capaç d’aportar més.

Tenint en compte que els resultats de la recerca en ciència i tecnologia són clarament una font de riquesa pel país, tant per la indústria com pel desenvolupament econòmic i la promoció de personal qualificat, i que proporciona el suport necessari per mantenir el tan desitjat nivell de benestar, es constata que la nostra dependència ens perjudica molt injustament com a país.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats