Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 22
15 DE DESEMBRE 2011

El llibre


Coberta del llibre, reeditat per l'Editorial Afers i la Fund. CatDem

Una autonomia sense diners és com un ciclista sense bicicleta

Elisenda Paluzie

Han passat ja 26 anys des de que Ramon Trias Fargas va publicar l’obra “Narració d’una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya” que acaben de reeditar l’Editorial Afers i la Fundació Catdem. La seva lectura ens il·lustra meravellosament sobre les negociacions del finançament de la Generalitat de Catalunya en els inicis de l’autonomia: la Constitució, l’Estatut d’Autonomia de Sau i els primers traspassos. Escrita quan només havien passat cinc anys del restabliment de la Generalitat, el seu títol és anticipador. Les finances de la Generalitat han estat efectivament la narració d’una asfíxia premeditada. El 2011, en plena crisi econòmica, amb una Generalitat de Catalunya obligada a uns ajustos pressupostaris duríssims, hem arribat al cap del carrer del que Trias Fargas advertia de manera premonitòria en aquest llibre:

Des del primer dia, la gent de Madrid comprèn que la manera més eficaç d’escanyar la nostra autonomia passa per fer-nos el pacte de la fam. Una autonomia sense diners és com un ciclista sense bicicleta. I és just reconèixer que per motius diversos nosaltres no hem sabut combatre aquesta estratègia”.

El poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. Llegir avui aquest escrit del 1985 evoca una història més recent, la de l’Estatut del 2006 i el nou sistema de finançament que n’emana. Quan Ramon Trias Fargas fa autocrítica de les negociacions del cap& iacute;tol de finançament de l’Estatut d’Autonomia del 1979, se centra en dos aspectes. El primer error va consistir en deixar per al final la negociació del finançament a la Moncloa. La por al fracàs, a quedar-se sense Estatut, va limitar la força negociadora de la part catalana. Trias Fargas diu amb raó que calia haver girat l’argument: el fracàs en tot cas hauria estat de l’administració espanyola, incapaç de resoldre el cas de Catalunya. El segon error fou la manca d’unitat del camp català en la negociació. En les negociacions agòniques a les Corts Espanyoles pel finançament en l’Estatut d’Autonomia del 2006 es van produir els mateixos errors.

Pel que fa a la part més tècnica, la del propi finançament autonòmic, la idea central que defensa Trias Fargas és, de fet, eminentment política: no hi ha sobirania sense la capacitat de cobrar impostos i de controlar la despesa pública. Per Trias tota fórmula autonomista és una qüestió de sobirania, i la fiscalitat n’és la pedra de toc. En un Estat descentralitzat hi ha dues opcions, la que opta per un model de sobirania fiscal compartida, on dues o més unitats nacionals s’ajunten en peu d’igualtat, i tenen plena competència i lliure disposició sobre els recursos tributaris que cada una d’elles recapta, mentre que es posen d’acord sobre l’aportació a les càrregues comunes de l’administració central i al fons de solidaritat per ajudar a les menys desenvolupades; i l’opció centralista o d’unitarisme subordinant on és l’Estat, qui recapta, i qui concedeix diners per finançar les necessitats de les administracions sub-centrals.

En totes les negociacions estatutàries viscudes per Catalunya des de la Segona República (Núria, Sau i Miravet-La Moncloa), aquesta dicotomia hi ha estat present, i malauradament, sempre ha acabat triomfant la segona opció: aquella on és l’Estat, l’única administració amb sobirania fiscal, que acaba determinant quines són les necessitats de despesa de les administracions autonòmiques.

El catalanisme sembla doncs condemnat a recrear el mite de Sísif en les seves negociacions incessants i repetitives per millorar el finançament de la Generalitat de Catalunya. En la versió d’Albert Camus el mite es recreava així: “Els déus havien condemnat Sísif a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d’una muntanya des del qual la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Havien pensat, amb algun motiu, que no hi ha càstig més terrible que el treball inútil i sense esperança”.

Avui, amb un nou govern a la Generalitat de Catalunya, del mateix color polític del govern en què Ramon Trias i Fargas fou conseller en dues ocasions, s’emprendrà un quart intent: la proposta de pacte fiscal similar al concert amb què Artur Mas es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2010. La pregunta rellevant és si Catalunya tindrà força per trencar el malefici al qual sembla condemnada, o bé un darrer fracàs serà l’esperó per iniciar el procés d’autodeterminació de la nació catalana. En qualsevol cas, per afrontar aquest nou (i vell) embat val la pena que els negociadors rellegeixin a Trias Fargas.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats