Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 22
15 DE DESEMBRE 2011

Sobirania & pensament


Arxiu de la Corona d'Aragó a Barcelona, de titularitat estatal

Espoliació i robatori

Ricard Lobo

És de suposar que el lector endevinarà tot seguit que m’estic referint a la recent i desagradable controvèrsia que es produí en el Parlament de Catalunya, quan des de la Mesa de la Cambra es desaprovà i prohibí l'ús dels mots espoli i robatori utilitzats per un diputat en referir-se  a uns actes o fets perpetrats per l’Estat espanyol en relació a drets i béns dels catalans. Primer de tot,  cal tenir en compte el sentit dels  conceptes i termes en qüestió.

D’entrada, remarquem que en català no existeix el terme espoli que s’utilitzà en el Parlament. Sí existeixen, en canvi, el verb espoliar i el substantiu espoliació. Ambdós signifiquen “desposseir d’allò que pertany a algú”.

Dit això, no sembla pas que es pugui desllindar el concepte d’espoliació del concepte de robatori. Ambdós impliquen el fet de desposseir una persona, un col·lectiu, una comunitat humana o una nació d’allò que li pertany. Jurídicament s’entén per  robatori l’acció que s’efectua amb violència o intimidació, mentre que el furt s’efectua sense això últim. I els fets ens confirmen que els catalans  històricament hem estat objecte d’espoliació, de robatori i de furt. De tot hi ha hagut al llarg dels segles.

És sorprenent que s’hagi pogut censurar i prohibir, des de la Mesa del Parlament, que els diputats emprin determinades expressions o paraules que responen a realitats objectives històricament demostrades. I, per tant,  no poden ser considerats aquells termes com insults o injúries, mal que els pesi als qui han desposseït els catalans del que ens pertanyia i ens pertany de ple dret. En canvi, són injustificables  expressions de menyspreu i de manca de respecte d’un diputat envers la Presidenta del Parlament, fent riota també de la mateixa Cambra.

L’espoliació que ha sofert Catalunya per part de l’Estat espanyol al llarg d’alguns segles, s’ha produït en el camp econòmic i en el camp patrimonial: immobiliari, cultural i lingüístic. Pel que fa a l’econòmic no cal entretenir-nos a destacar l’afany recaptatori de l’Estat espanyol aplicat amb una legislació imposada que en el dia d’avui ens condueix a un dèficit fiscal d’uns 20.000 milions d’euros anuals, una veritable sagnia injustificable sota tots els punts de vista i que supera el 10% del nostre PIB.  Però això no és tot: un estudi recent de Lluís Bonet i Claudi Grinyó revela que mentre el saldo de percepcions netes d’Espanya rebudes de la UE en el període 1986-2006 va ser de 93.350,59 milions d’euros,  (qualificada per un tècnic i alt funionari de la UE com “La Mayor Operación de Solidaridad de la Historia), aquesta xifra és superada àmpliament pels 160.507 milions d’euros corresponents a les percepcions netes d’Espanya provinents de Catalunya en el mateix període. Però amb la diferència que si en el cas europeu es tractà de solidaritat efectiva envers Espanya, en el cas de Catalunya fou una “solidaritat” imposada, que els autors qualifiquen “de drenatge sistemàtic del nostre progrés natural i asfíxia de la nostra economia, com posen de manifest els reajustaments actuals de la despesa pública, innecessaris a Catalunya si no fóssim abusivament espoliats” (veure SiJ, butlletí 19, de 15.9.2011).

En el camp immobiliari i del patrimoni monumental, hi han multitud d’exemples més. Ran del cor polític del Govern, del Palau de la Generalitat, tenim el cas punyent del magnífic Palau del Lloctinent, gòtico-renaixentista, situat  al carrer dels Comtes, tocant a l’absis de la Catedral, edificat per acord de les Corts Catalanes de 1555, i on modernament s’hi traslladà l’anomenat Arxiu de la Corona d’Aragó. El Palau del Lloctinent és encara propietat de l’Estat malgrat ser un dels edificis més genuïns, nobles, i políticament més significats de Barcelona i de Catalunya com certitiquen també els escuts de la Generalitat amb la creu de sant Jordi que ornen els grans balcons  de la façana.

Pel que fa al patrimoni històric i documental, ¿què direm de l’anomenat Arxiu de la Corona d’Aragó, que el Ministerio de Educación y Cultura  va traslladar del Palau del Lloctinent a un nou edifici de l’Estat, al carrer Almogàvers, on el Ministerio reté manuscrits  com els  de l’Arxiu Reial de Barcelona que arrenca en el s. XIII? En  l’Arxiu de la Corona d’Aragó,  entre altra documentació institucional catalana de gran importància, omplen molts metres de prestatgeries els 104 lligalls dels manuscrits originals  dels “Dietaris de la Generalitat de Catalunya” (1411-1713), testimoni únic a Europa de  crònica política, militar, econòmica, cultural i social,  redactada al llarg de segles, dia rere  dia, pels notaris i alts funcionaris del Palau de la Generalitat. Per procedir a l’edició d’aquest tresor històric, (edició iniciada l’any 1994 i closa el 2007), el qui subscriu, per raó del seu càrrec a la Generalitat,  va haver de demanar al Ministerio de Educación y Cultura  els permisos necessaris perquè un grup de paleògrafs, supervisats per J.M. Sans i Travé, Director de l’Arxiu Nacional de Catalunya, poguessin accedir als manuscrits per transcriure’ls i publicar-los per decisió del Govern de Jordi Pujol. ¿Per què l’Estat espanyol no retorna d’una vegada   el Palau del Lloctinent i l’Arxiu Reial de Barcelona als seus legítims propietaris? Es tracta d’espoliacions que cobreixen segles de dominació que l’Estat espanyol encara avui es resisteix a reconèixer i a reparar en la seva totalitat.

Finalment, i per abreujar, ¿què direm de la veritable espoliació lingüística que hem sofert, amb els intents d’arrebassar-nos amb prohibicions i persecució la nostra parla mil·lenària? Després de la invasió, destrucció i robatoris esmentats,  els dels s. XVII i XVIII per obra de Felip IV i de Felip V,  i en  el s. XX sota la dictadura del general Franco, hem vist com ens robaven i s’emportaven a Castella, en dotzenes de vagons de tren, milers de documents públics i privats i objectes que encara no tots han estat retornats, acumulats en centenars de caixes a Salamanca. Heus aquí, doncs, alguns exemples d’espoliacions, robatoris i furts, fora de tota discussió.

Hem d’exigir a les nostres Institucions Nacionals que no abandonin la reclamació del retorn de tot el que és nostre, tenint en compte que a l’espoliació material cal afegir-hi una altra  tan o més greu. Es tracta de l’espoliació d’intangibles que afecten valors  de caràcter moral: els que ens han de permetre reforçar la nostra dignitat com a poble i assolir la Llibertat que Catalunya, si el poble ho decideix, ha d’aconseguir per esdevenir un Estat sobirà com qualsevol altra nació de la Unió Europea.    

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats