Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 20
14 D'OCTUBRE 2011

El llibre


L'imperialisme dolç. Catalunya salva Extremadura del Plan Badajoz

Francesc Canosa

Ha estat molt i molt difícil escriure aquest llibre. La raó? N’hi ha moltes. Podria explicar mil i una dificultats, problemes, confusions... El tema no és fàcil. És desconegut. Etcètera. Però el més sorprenent va ser descobrir que aquesta història va tenir un dels epicentres a prop de casa. És literal. A un quilòmetre. Passava a casa i no en tenia ni idea. Això vol dir moltes coses. Perquè, precisament, d’això va el llibre. Del problema perpètuament insatisfet entre Catalunya i Espanya: la terra. Ara ho endreço.

El 1945 Franco viatja al futur. És el viatge més important de la dictadura. L’amo de tot plegat desembarca a Extremadura. Hi ha una promesa: redimir la terra més pobra d’Espanya. Canviaran les coses. Canvia el present, però sobretot el futur. Comença, l’anivellament, l’homogeneïtzació, la igualació, l’aigualiment... Comença el proto cafè-per-a-tots. Espanya una. Espanya o tota rica, o tota pobra. Redempció via butxaca.

Un intent de miracle. La transformació econòmica i social més gran que la pell de brau pot recordar des de que és brava. Pura revolució. I va néixer. El van batejar com el Plan Badajoz. I tot va començar a moure’s: la terra, les consciències. Del no res al tot. De la sequera a l’aigua. De la pobresa a la riquesa. De l’esterilitat a la fecundació. Ironia, o no. El que no va poder fer la República ho va intentar el franquisme: socialitzar la terra. Bé, alguna terra. I també democratitzar altres miracles: La indústria de les “dislocaciones” (apartar les fàbriques zones pròsperes com Catalunya o el País Basc i posar-les a zones pobres); la refineria de el “desarrollismo”: totxos, 600 i bikinis. I desenes de plans i planets que van estar a punt de convertir la península ibèrica en un pàrquing de ciment. Sense escletxes. Sens fissures. Sense colors.

Espanya començava a fer la revolució industrial a mitjans del segle XX. Inaudit. Un retard surrealista. Però, realment, paral·lelament, nord enllà, on diuen que hi ha un país reconegut per la seva tradicional cultura del coitus interruptus estava descongelant-se un altre miracle. El prodigi havia començat moltes dècades abans. Al segle XIX i al primer terç del XX Catalunya ja era Europa. I més, i més. Més enllà. Catalunya volia ser el futur: Els Estats Units. Sí. I va iniciar el seu propi Imperialisme. Ep, Imperialisme dolç. Comença la particular Conquesta de l’Oest. Comença la febre de l’or. De l’or dolç: Els fruits saborosos. Els fills de la terra esdevenen les llavors de la indústria agro alimentària catalana. De la teca, de la manduca, del jalar: Això és dir del tot. Perquè som el que mengem, oi? I la fruita és el símbol d’una missió: alimentar tota Europa. I després el món.

El miracle es sembrava a l’oest. A occident, a ponent, a la Terra Ferma, a Lleida. La Catalunya invisible s’estava convertint en el rebost del país, en la central nuclear de la terra, en la Califòrnia catalana. El miracle de passar del marró de terrós al verd de l’or dolç. És així. La capacitat oftalmològica dels homes de la Mancomunitat de veure més enllà: de veure una Catalunya, endins, una Catalunya enfora: això és l’imperialisme. El moviment. La capacitat de superar l& rsquo;estrabisme de Barcelona i la miopia de comarques: la visió de veure un país. La vida és veure, o no veure. Però el miracle és, essencialment, fill de la suor. De l’esllomada. I aquí aixeca i baixa el cap la pagesocràcia: l’eternitat a la terra: El pacte de continuïtat més llarg i profitós de la història del país. La pagesocràcia: home i natura.

Els pagesos són els administradors de l’energia de la terra. I el poder de la perseverança va donar els seus fruits. La terra es va reproduir. El miracle de convertir Lleida en la taca fruitera més extensa d’Europa. El prodigi de ser la primera mossada de llibertat europea en ple franquisme. De ser el primer miracle del milagro español. De ser el model, referent, exemple, parangó, símbol agrícola, econòmic, de la terra, per tota la península. I més enllà. De ser tantes coses! Fins que un dia Lleida, la que molts havien anomenat l’Extremadura catalana, i l’Extremadura extremenya es van trobar. Era inevitable. I el franquisme se’n va adonar. I no només ell. Dos miracles. Dos? Un? Què va passar? Perquè van passar coses. Abans i després. Moltes coses. Ah! De tot això, i més, va el llibre.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats