Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 20
14 D'OCTUBRE 2011

Sobirania & pensament


No ens empassarem l'ham

Claudi Grinyó

Ara és creença força estesa entre els independentistes, que tenim a l’abast assolir una majoria social amb la participació dels ciutadans dubitatius i fins contraris, un cop prenguin consciència de la injustícia i la gravetat del tracte fiscal que suportem.

És més que probable que després de moltes maniobres i tensions, si ens mantenim ferms, Espanya acabi admetent la cessió (escalonada) d’una part important de l’espoli. Si els espanyols prenen consciència que el Parlament de Catalunya està disposat a proclamar la independència, podrien arribar, després de tota mena de pressions, a oferir la fórmula alemanya del 4% del PIB com a límit a la nostra “solidaritat”. O bé a acceptar per a un futur indefinit l’equivalent dels Concerts Forals (Carmen Chacón dixit el 09.10.11).

Aquestes propostes d’acompliment retardat seran un esquer maligne, una fatal “trampa saducea” en la que podria caure la nostra gent més “raonable”. I aquí no podem excloure els nostres actuals partits de govern. Vendre el país, altra vegada, per un plat de llenties. Servides per a alguns comensals, en safata d’or.

Aquest és el gran risc que correm amb l’actual plantejament de “Pacte Fiscal” que porta a posposar la sortida de la gàbia. Cada dia que passa fa més angúnia.

Aquesta negociació anunciada amb la nova majoria sorgida del 20-N (irrellevant als nostres efectes), és admissible com a tàctica d’aproximació, per resituar-se i carregar-se de raó davant el món.  Però caldrà preparar-se per trencar negociacions a les primeres embranzides serioses. Abans de que puguin convèncer (mitjans en tenen) els nostres ciutadans dubitatius que la seva “generosa oferta” resol tots els nostres problemes.

Els nostres negociadors han de veure clar que, en termes històrics i salvant distàncies, tenim una situació anàloga a la d’Orient mitjà. Volem arribar a acords, però no podem admetre un statu quo que permeti als nostres oponents mantenir el propòsit i la possibilitat de destruir-nos. A hores d’ara ja no podem renunciar a ésser un Estat.

Haurem d’ampliar les nostres actuacions molt més enllà de l'àmbit econòmic, respecte del qual els experimentats espanyols podrien transigir tot dilatant-lo. I desarmar-nos així pel flanc dels ciutadans indiferents, beneficiats o acomodaticis. Esberlada la nostra majoria democràtica no tindríem Estat, ni pervivència cultural ni futur com a nació.

Per cobrir aquest flanc ens cal comptar amb el factor humà, aquella força moral que desborda el materialisme dialèctic i es suporta en la empatia mútua. Ens cal reforçar l’autoestima, seduir els ciutadans acollint tothom amb respecte, dient les coses pel seu nom sense ambigüitats, victimisme ni exasperació, amb dignitat i fermesa. No es tracta de predicar en el desert; ens adreçarem a ciutadans catalans a Catalunya.

L’Estat propi és premissa irrenunciable i si els espanyols es mostren disposats a retenir l’última colònia del seu imperi amb agressions i suborns dissimulats; els catalans estarem més disposats encara a comprar la nostra llibertat bo i afegint uns quants anys més “d’ajuda solidària”. Tot, abans que seguir sotmesos a una dependència letal. Pot ben ser que esdevinguem un Estat temporalment tributari, mitjançant un Tractat bilateral amb un altre Estat receptor dins l’òrbita de la UE.

Al final del túnel: llum i horitzó cap a un futur esforçat però esplèndid d’acord amb els vaticinis d’importants experts internacionals: Catalunya independent figurarà en els primers llocs del rànquing mundial dels països pròspers, cultes i socialment avançats.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats