Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 19
15 DE SETEMBRE 2011

Sobirania & pensament


Solidaritats històriques

Lluís Bonet
Claudi Grinyó

Quan el 2006 es tancaren els comptes del segon període d’ajuts que la Comunitat Econòmica Europea destinà a l’estat espanyol, un alt funcionari de la Comissió Europea (1) i un periodista amb tres llicenciatures i alta volada internacional (2) publicaren un llibre titulat “La Mayor Operación de Solidaridad de la Historia – Crónica de la política regional de la UE en España” (3).

A la Presentació de l’obra (pàg.9) llegim: España se ha convertido en el país del mundo que históricamente más se ha beneficiado por una corriente de solidaridad proveniente de otros países. Este récord español representa una cifra tres veces superior a lo que supuso el Plan Marshall para todos los Estados beneficiados tras la 2ª Guerra Mundial.(4)

Recentment, Enric Juliana, Subdirector i corresponsal a Madrid de La Vanguardia i assagista eminent, es feu ressò d’aquest llibre en dos articles titulats “Tres planes Marshall” i “Ciento treinta euros por cabeza y año”(5), que constitueixen, juntament amb el llibre referit, una lectura ben recomanable per prendre consciència del que han representat per a Espanya, els recursos rebuts d’Europa entre 1986 i 2006.

Punt de partida

Cal situar-se a l’Espanya de 1986. Han passat 47 anys de la fi de la guerra civil; 27 del canvi de la misèria autàrquica pel “Plan de estabilización” i 14 del tercer “Plan de Desarrollo”. Espanya incorpora a la Comunitat Europea 38,4 milions d’habitants amb una renda per càpita equivalent al 68% de la mitjana europea. És encara un país pobre dins el conjunt dels 12 Estats membres. Són pròspers: Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit, Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca, Irlanda i Luxemburg. Només dos països, amb poca població, (Portugal i Grècia) estan per sota d’Espanya.

L'Acta Única Europea de 1986 incorpora el principi de cohesió econòmica i social per fer possible un desenvolupament equilibrat de tots els Estats membres. Pel gener de 1995 s’incorporen tres nous socis de bon nivell econòmic que no alteren substancialment els desequilibris preexistents. Són Àustria, Finlàndia i Suècia. 

Aquesta perllongada situació relativa explica el perquè -en aplicació de l’estratègia d’anivellament definida per l’Acta Única esmentada- Espanya s’ha beneficiat de tants recursos durant tants anys.

Posteriorment, les incorporacions de 12 països d’inferior nivell econòmic esdevingudes els anys 2004 i 2007 (6) han alterat notablement la situació . Dins la CEE de 27 països membres, Espanya ja no es considera país pobre. S’ha situat al nivell de la mitjana europea i ja no li escau formular les peticions vehements de Felipe González (el “pedigüeño” segons J.M. Aznar) ni les exigències fatxendoses del mateix Aznar, (autoconsiderat la reencarnació de Felip II) (7).

Què ha rebut Espanya d’Europa

El llibre exultant a què ens hem referit al principi, ens diu que durant els repetits 20 anys, els ajuts rebuts superen els 118.000 M€ (8). Advertim, però, que en aquesta xifra no s’hi inclouen altres “recepcions”, com els més de 42.000 M€ del Programa “FEOGA Garantía” (9) d’ajuts al sector agrícola (polítiques de preus i mercats i compensacions per la reforma (1993) de la PAC (Política Agrícola Comuna). Amb la incorporació de les xifres del FEOGA en resulten unes percepcions de 160.000 M€.

La contrapartida

Per a calibrar la importància d’aquestes recepcions, cal establir el saldo entre el que Espanya ha rebut dels diversos Fons Europeus i les aportacions que ha lliurat a Europa pel fet de la seva pertinença a la Unió.

Utilitzarem noves dades que ens ofereix una altra publicació solvent: el llibre “20 años de España en la Unión Europea” publicat el 2006 pel Real Instituto Elcano (10) i actualitzat l’any següent pels mateixos autors en un article de la revista Política Exterior. (11)

La xifra total de recepcions que mostra aquesta font és superior a la consignada per l’abans esmentat “La Mayor Operación de Solidaridad ...” pel fet d’haver inclòs algunes altres partides com les referides al FEOGA i de l’ajustament de les diferents valoracions de l’euro al llarg dels 20 anys del període considerat.

RELACIONS FINANCERES ENTRE ESPANYA I LA UE – PERÍODE 1986 - 2006


Recepcions percebudes per Espanya                 211.007,25  M€
Aportacions d’Espanya a la UE                              117.656,66  M€
                                                                                       ---------------------
SALDO de percepcions netes d’Espanya              93.350,59  M€
   
Efectes d’aquest corrent d’ajuts europeus

A efectes de brevetat, reproduïm un fragment dels autors de l’estudi: Este flujo ha permitido financiar un gran número de estructuras y proyectos de cohesión social y regional, por lo que se ha producido una significativa reducción de la dispersión de renta por habitante de las distintas Comunidades Autónomas con respecto a la media española, lo que implica una disminución de las desigualdades entre regiones.
 
Tanta magnificència requereix alguna prevenció. N’hi ha prou amb llegir el llibre del catedràtic Germà Bel “Espanya, capital Paris” (12) per observar en què i amb quins criteris s’han emprat els recursos extraordinaris rebuts d’Europa i la fal·làcia que representa haver-los inclòs en els PIB de les regions, quan han estat un recurs eventual amb data de caducitat i en gran part abocat pel forat de l’aigüera en el pou de la irracionalitat. Antoni Vives, als diaris Ara d’11 d’abril i 4 de juliol hi aprofundeix. (13)

“A Espanya volen construir una nació que no és” afirma Germà Bel. Els criteris de caràcter polític (l’obsessió per convertir tota la península ibèrica en unes “rodalies” de Madrid) han prevalgut sobre la racionalitat econòmica, l’eficàcia, i la permanència. S’han multiplicat estructures però no s’ha dotat el territori ni els seus pobladors de capacitat productiva. S’ha fet beneficència. Usant el símil xinès, s’ha repartit peix però no canya ni arts de pesca, iots de luxe en lloc de barques. S’ha hipotecat el futur en projectes vacus que no es podran mantenir per causa de les seves càrregues descomunals i s’ha perdut una altra oportunitat històrica.

La veritable Gran Operació de Solidaritat de la Història: Catalunya

RELACIONS FINANCERES ENTRE ESPANYA I CATALUNYA - PERÍODE 1986 - 2006


SALDO de percepcions netes d’Espanya (Dèficit Fiscal 1986-2001)     92.777 M€ (14)
SALDO de percepcions netes d’Espanya (Dèficit Fiscal 2002-2006)     72.328 M€
                                                                                                                               -------------------
SALDO de percepcions netes d’Espanya (Dèficit Fiscal 1986-2006)     165.507 M€

És a dir, que mentre els ciutadans del països pròspers de la UE (uns 285 milions de contribuents) suportaven ajuts a Espanya per valor de 93.350 M€, els 6,5 milions de contribuents catalans del període n’aportavem 165.507 M€. Prop del doble en valors absoluts i 78 vegades més de contribució per càpita.

Aquests dèficits fiscals endèmics (contribució neta de Catalunya a l’Estat per decisió i voluntat omnímoda dels seus governs (15)) s’han situat històricament entre el 6 i el 10% del nostre PIB. Els darrers anys (2007 – 2010) la xifra s’estima al voltant del 10% del PIB català. (20.000 M€ anuals equivalents a 2.740 € per càpita).

Si afegim a la xifra de dèficits fiscals acumulats fins l’any 2006 (165.507 M€) les estimacions fetes fins l’any 2010, obtenim una “xifra d’aportació solidària” que supera els 240.000 M€. Les percepcions procedents d’Europa han baixat en aquestes dates en grau suficient per a que el seu acumulat històric (“La mayor solidaridad de la Historia”) es vegi més que doblat pel conjunt del nostres dèficits fiscals.

La cançó de l’enfadós

Aquest drenatge sistemàtic bloqueja el nostre progrés natural i asfíxia la nostra economia, com posen de manifest els reajustaments actuals de la despesa pública, innecessaris a Catalunya si no fóssim abusivament espoliats. La situació és, de sempre, injusta i insostenible. La potent economia alemanya no permet que es detregui més del 4% del PIB dels seus lands més pròspers per a l’ajuda i estímul dels que ho són menys (sector Est). Igualment hi fixa límits temporals. Saben que perpetuar subvencions magnànimes, avicia el beneficiat en lloc d’estimular-lo.

Catalunya ha tingut sempre consciència de la gravetat del seu vergonyós dèficit fiscal.

En democràcia i dins d’un subjecte col·lectiu (un Estat), les minories han de subjectar-se a les majories. Som una minoria sotmesa i no respectada. Una colònia interior. Sovint, uns domèstics. Vegem-ne alguns dels nombrosos testimonis:

  • L’any 1985 Ramon Trias Fargas  publica “Crònica d’una asfíxia premeditada”.
  • L’any 1991 el Professor Sardà Dexeus, en el pròleg de “Catalunya, una economia decadent?” (J. Ros Hombravella) escriu: Potser aquest dèficit seria suportable pel país durant alguns anys però, sens dubte la seva continuïtat afectaria greument el desenvolupament de l’economia catalana. Profecia acomplerta.
  • L’any 2004 el Ministre d’Administracions Públiques Jordi Sevilla declara: Durante esta legislatura no se pondrá encima de la mesa el tema del déficit fiscal (...) Considero legítima, lícita y razonable la aspiración de los catalanes (...) pero la supresión de la injusticia no se podría exigir de manera inmediata. (16)
  • L’any 2004 també el Conseller Antoni Castells reconeixia: Encara que comencem a negociar ara mateix serà impossible obtenir cap resultat de reparació del mal tractament o de restitució d’un equilibri acceptable abans de 10 anys (…) Per a uns resultats comparables als d’Euskadi o Navarra, caldrien 20 anys. (17)
  • L’any 2010 Artur Mas, abans i després d’accedir a la Presidència de la Generalitat declara objectiu prioritari la consecució d’un pacte fiscal de resultats equivalents als Concerts d’Euskadi i Navarra.


La conclusió és clara i terminant: AIXÒ S’HA D’ACABAR
                                                             HEM D’ESDEVENIR MAJORIA
                                                             HEM D’ÉSSER UN ESTAT

 


(1)  José Luis González Vallbé – Director de la Representación en Espanya de la Comisión Europea.
(2) Miguel Angel  Benedicto Solsona – Corresponsal de Campañas de Información para la Comisión Europea en España.
(3) Editat a Luxemburg per la Oficina de Publicaciones Oficiales de las Comunidades Europeas. ISBN 92-79-1900-7.
(4)  El Pla Marshall, nom popular de l'European Recovery Program (ERP) fou un pla dels Estats Units per a la reconstrucció dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial. Va rebre el nom del Secretari d'Estat americà George Marshall. El pla de reconstrucció es va desenvolupar en una cimera el juliol de 1947. La Unió Soviètica i els estats de l’Europa de l’Est també hi van ser convidats, però Stalin no va permetre la participació de cap dels països de la seva òrbita. El pla va tenir una vigència de quatre anys fiscals a partir de l'estiu de 1947. Durant aquest període, els estats europeus acollits van rebre un total de 13 mil milions de dòlars de l'època.
(5) Edicions dominicals de 13 i 20 de marc de 2011
(6)  Incorporats el 2004: Txèquia, Eslovàquia,  Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Hongria, Polònia, Xipre i Malta. -  Incorporats el 2007: Bulgària i Romania.
(7) A més de la seva dèria per l’Escorial se li atribueix la frase “Desde los tiempos de Felipe II, nunca España tuvo tanto prestigio e influencia”
(8) M€ = milions d’euros
(9) FEOGA = Fons Europeu d’Orientació i Garantia Agrícola. L’absència dels 42.000M€ correspon a les percepcions de 1986 a 1999 (14 anualitats)
(10) Obra de Sonia Piedrafita, Federico Steinberg i José Ignacio Torreblanca. Publicació conjunta del Real Instituto Elcano  i l’Oficina del Parlamento Europeo en España. ISBN 84-689-7384-X. 2006.
(11)  La europeización de España (1986-2006). Julio/Agosto 2007 ISSN 0213-6856, Vol.21, Nº 118, 2007.
(12)  Editorial La Campana (2010)
(13)  Ara: 11.04.2011 “Amor, no te llame amor” – Ara: 04.07.2011 “Fons estructurals, fracàs estructural”
(14)  La separació d’aquests dos períodes obeeix al diferent origen de la base monetària: La pesseta i l’euro.
(15) Recordem que el dèficit fiscal s’obté per la diferència entre la contribució fiscal de Catalunya (el que paguem els catalans) a l’Estat i el que aquest ens retorna en forma de despesa corrent i inversions, incloent-hi les parts proporcionals de serveis considerats comuns, com Ministeris, Exèrcits, Afers Exteriors amb Embaixades, Consulats, Legacions etc., Instituto Cervantes (76 seus als 5 continents),  Museos Nacionales (41, del quals 21 a Madrid i 2 a Catalunya), Casa Real, i demés organismes de l’Administració Central.
(16)  Entrevista al diari Avui, 04/07/2004
(17) Diari Avui, 04/07/2004

 

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats