Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 19
15 DE SETEMBRE 2011

Sobirania & pensament


Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860 - 1911)

Sota el signe de la llengua

Anna Punsoda

La pàtria, entesa en un sentit espacio-temporal però alhora íntim, travessa tota l’obra de Joan Maragall. Ja a les Notes biogràfiques de joventut ens diu que, quan va deixar l’empresa paterna després de quatre anys infernals i va començar la universitat, va entrar a la seva ‘pàtria després d’una absència quasi immemorial’ (1). I al Cant Espiritual, escrit un any i nou mesos abans de morir, li preguntava al Senyor si aquest món tan divers, extens i temporal no podria ser també la seva pàtria celestial (2). Que aquesta pàtria tingui una doble referència espacio-temporal i íntima es deu a la unitat que hi ha entre el pensament polític, el religiós i l’estètic de l’autor. Per Maragall, ‘el signe de la pàtria és el llenguatge’(3) i com que la paraula és l’anella entre el món material i l’immaterial, abasta tant una dimensió interna com una d’exterior. La llengua és per a ell una autoritat sagrada que no pot legislar-se sinó que és lesgiladora perquè encarna la petjada divina en l’home (4). I precisament perquè veu en el llenguatge ‘l’expressió més pura de l’esperit’ (5), defineix el sentiment de pàtria com ‘l’atmosfera espiritual d’un territori’ (6). La relació entre llengua i pàtria li resulta tan clara que pot entendre que el castellanoparlant per naturalesa vulgui anomenar pàtria a quasi tot Amèrica del Sud o que a un Való li passi el mateix amb Flandes. En una carta a Pere Corominas on vincula llengua i naci& oacute; (7) li explica que la llengua d’Oc s’havia desgranat entre ‘gascons, tolosans, provençals, catalans, valencians, mallorquins i vagues llunyanies llevantines mar enllà’ però que en el fons era una de sola. La pàtria catalana seria, ens diu, el centre on hauria renascut Occitània, la gran nació aleshores descomposada. Fent força entre la llengua italiana, la francesa i la castellana, Barcelona hauria de convertir-se en la capital de la llengua d’Oc a la Mediterrània. En aquest sentit, la relació amb el pensament de Miguel de Unamuno, ‘l’hèroe de l’extrema decadència castellana’, és clara. De fet, pel seu famós article Catalunya i Avant, Maragall va usar d’epígraf uns versos seus: ‘La sangre de mi espirtu es mi lengua. Y mi patria es allí dónde resuene’ (8).
 
Maragall no admetia la distinció entre la pàtria gran i la pàtria xica que, per exemple, proposava el gallec Salvador Golple (9). Per ell de pàtria només n’hi ha una perquè la realitat que expressa no és gradual sinó que implica un canvi qualitatiu: hi ha una pàtria més ‘intensa i comprensiva que cap altra’ (10) i aquesta és per a ell la catalana. La distinció entre la pàtria gran i la xica li semblava l’excusa perfecta perquè els centralistes reduïssin el catalanisme a la família i la llar, ‘empetitint les aspiracions que aquest desperta quan és complet’ (11).
 
Per Maragall, a pesar que interiorment la pàtria ens vingui definida per Déu mitjançant la llengua, el que compta és que exteriorment la defineixi la consciència col·lectiva d’un poble. Com van defensar molts altres modernistes, per ell les raons històriques i racials perden tota la importància si no som capaços de definir un ‘nosaltres, els catalans’. S’ha escrit molt sobre si Joan Maragall era independentista, federalista, iberista o un nou ideòleg de l’Espanya Gran. A mi aquests conceptes em semblen massa actuals: Joan Maragall era profundament català i, com després molts membres de la Lliga Regionalista, va passar d’advocar per una Catalunya independent a creure que els catalans podran liderar i transformar Espanya. I tot això sense evitar caure, a temporades, en el més profund desànim pel que fa a aquesta qüestió (12). El que passa és que mentre un article com La independència de Catalunya que data de 1897 (13) no va publicar-lo enlloc, els articles on presenta tesis que al 2011 poden semblar-nos més moderades han tingut més ressò. I dic poden semblar-nos perquè al seu moment un article com La Patria Nueva (14) va costar-li un processament. Al 1902,  l’any en què escriu La Patria Nueva, Maragall és conscient de la inferioritat política del catalanisme i veu que Espanya no té prou força per fer una política positiva però sí que en té per destruir tota iniciativa catalana. Davant aquest camí tallat, descarta la revolució perquè ‘no hi ha força per fer-la ni per resistir-la un cop feta’ i perquè seria ‘un salt a les tenebres internacionals’. Ell vol evitar sobretot la desfeta, que ‘ens caigui a sobre la casa sencera’ però és interessant constatar que podia concebre aquest ‘salt a les tenebres internacionals’. En aquest article, com en molts altres, aposta per enfortir el sentiment catalanista i sobretot la nostra cultura ‘perquè algun dia ja apareixerem junts en la nostra claror’ (15). L’any 1911, a l’últim article que va publicar sobre aquesta qüestió, insisteix en què al catalanisme li cal ‘molta concentració de l’amor a Catalunya i molt d’exclusivisme (16)’, que necessita aprofundir en l’ànima pròpia per poder ser ell mateix, plenament, en un possible ideal ibèric.
 
Que sovint Maragall no vegi una sortida política al catalanisme no vol dir que no sigui molt conscient de la importància que té i sobretot que pot arribar a tenir. Una importància que no descobreix amb la pèrdua definitiva de les colònies espanyoles o amb els primers èxits de la Lliga sinó que ja explicita en articles i discursos força anteriors (17). Aquesta suspensió de la resposta estricament política a la qüestió pot compensar-se amb algunes tesis del seu pensament religiós. Pel nostre autor, així com l’aigua torna a la font, l’esperit humà torna a Déu per l’acció (18). El que passa és que mentre l’aigua torna a la font igual com va sortir-ne, l’home es va perfeccionant a mesura que perfecciona la societat en què viu i d’aquesta manera dóna un sentit progressiu de la Història. Per això ens diu que no tenim dret a petrificar cap ideal (19) sinó que ha d’ampliar-se a mesura que amb esforç es va assolint el que crèiem inassolible. En aquest sentit i amb un to poètic, Maragall els hi diu als joves de la Lliga Regionalista: ‘sobretot demaneu la lluna, amics meus, des d’aquest vostre recinte Ideal: i no en tingueu cap dubte, la lluna anirà venint (20). Quin ha de ser aquest ideal per a Catalunya? Maragall no ens dóna cap recepta tret del continuar treballant Catalunya endins. Tot i tenir molt present la importància de les elits, per ell és absurd imposar un model des del govern sinó compta amb l’acció i el gruix dels ciutadans. Dels individus que per voluntat formen un sol poble i que, també per voluntat i sota el signe d’una mateixa llengua, poden dir ‘aquesta és la nostra pàtria’ (21).

 


(1)  Notes autobiogràfiques. OC. Vol I. Pag. 854
(2)  El Cant Espiritual. OC. Vol. I. Pag. 177
(3)  El sentiment de pàtria. OC. Vol I. Pag. 741
(4) El preámbulo. OC. Vol II. Pag. 664-666
(5)  El sentiment de pàtria. OC. Vol I. Pag. 741
(6)  El sentiment de pàtria. OC. Vol I. Pag. 741
(7)  Episotolari. OC. Vol I. Pag. 958-959.
(8) Catalunya i Avant. OC. Vol II. 759-761
(9)  Patria y región. OC. Vol II. 513-519
(10)  El sentiment de pàtria. OC. Vol I. Pag. 741
(11)  Patria y región. OC. Vol II. 513-519
(12)  El trágico conflicto. OC. Vol II. 650-652
(13) La independència de Catalunya. OC. Vol I. 739-441
(14)  La Patria Nueva. OC. Vol II. Pag. 653-655
(15)  Nuestra acción. OC. Vol II. 700-703
(16) Catalunya i Avant. OC. Vol II. 759-761
(17)  Vegi’s, a tall d’exemple, El catalanisme en un llengua, de 1893. OC. Vol I. 786-790
(18)  La sardana y el género chico. OC. Vol II. 696-698
(19)  La sardana y el género chico. OC. Vol II. 696-698
(20) Als estudiants. OC. Vol I. p. 742- 743
(21) El sentiment de pàtria. OC. Vol I. Pag. 741

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats