Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 17
15 DE JUNY 2011

Sobirania & pensament


Lectura política del 22-M

Jaume Clotet

El dilluns 23 de maig ens vam aixecar del llit amb un país nou. La nit electoral havia estat un sisme polític que havia aterrat torres altes i poderoses, com la Diputació de Barcelona o l’Ajuntament de la capital de la nació. Tres dècades després del restabliment de l’autonomia, els electors van fer els darrers grans canvis electorals que ens faltaven per veure. Ara ja ho hem vist tot i hem comprovat els rèdits de totes les combinacions possibles. Ja sabem què dóna de si tot això; només ens falten explorar nous límits, però no és l’objecte d’aquest article. Així que anem a pams.

Per començar, seria un error creure que CiU va guanyar les eleccions. Bàsicament les va perdre el PSC. Només cal fixar-se en els resultats per comprovar-ho. Fa quatre anys CiU va treure un 25 per cent dels vots i ara n’ha obtingut un 27 per cent. Per contra, el PSC va treure l’any 2007 un 32 per cent dels sufragis i ara n’ha recollit un 25 per cent. Facin números: mentre els convergents pugen dos puntetes, els socialistes en rodolen set. I aquest moviment de percentatges ha tingut com a resultat una severa derrota electoral al carrer Nicaragua i una sensació de victòria al carrer Cò rsega que els convergents farien bé de contenir.

Què en podem extreure, d’aquest resultat? La primera conclusió, que ja la sabíem, és que el PSC està en crisi i no té missatge, i en conseqüència no troba el seu electorat. Aquest partit és federalista en un món on no n’hi ha i és incapaç de desmarcar-se del PSOE. Ja no connecta amb la seva votància de la primera immigració i, amb Pasqual Maragall fora d’escena, menys encara amb la votància pija que viu per sobre la Diagonal. Si a sobre hi afegim una baixa qualitat de la dirigència ja tenim servida la patacada. D’altra banda, CiU repeteix resultats de facto, la qual cosa demostra que el seu electorat recolza la retallada d’Artur Mas i que no es deixa entabanar per les manifestacions espontànies que busquen erosionar el govern. És curiós comprovar, a més, que la federació autonomista no arreplega cap vot independentista desencantat. Aquesta dada és quasi matemàtica: els vots que va treure ERC fa quatre anys són pràcticament els mateixos que ara sumen ERC, la CUP i SI. L’independentisme és un sistema de vasos comunicants i pocs són els vots que cauen en l’autonomisme.

Precisament en relació a ERC, poques coses noves es poden afegir al balanç fet després de les eleccions al Parlament de Catalunya. M’ho deia un amic: “si el partit no canvia de líders ni d’estratègia és normal que la gent que va deixar de votar-lo al Parlament continuï sense votar-lo ara”. Dit i fet. El partit fundat per Francesc Macià torna als anys de Joan Hortalà, foragitat de les grans capitals i la zona metropolitana, resistint només a la Catalunya carlina i amb un grup parlamentari que hi cap en dos turismes. La batalla interna ha començat mentre Josep-Lluís Carod-Rovira deu somriure per sota el bigoti. Lògic.

No dedicaré massa temps a analitzar el vot d’ICV. És un partit amb un missatge molt definit i amb una votància petrificada al voltant del 10 per cent de la població, que viu feliçment convençuda de la seva idologia. No superaran aquest percentatge encara que ho facin molt bé, però tampoc baixaran encara que ho facin molt malament. Aquests, com deia Esquerra erròniament, sí que sempre hi són.

Queda per analitzar l’èxit de la Plataforma per Catalunya (PxC). Han tret 65.000 vots. A Vic, el seu aparador principal, el seu líder Josep Anglada ha passat de quatre a cinc regidors. Arreu del país n’ha tret 67 i serà present a una pila de municipis i a moltes capitals de comarca. Els tenim al costat i han vingut a quedar-se, sobretot si la reacció de la resta de partits continua essent la de fer veure que no passa res, que no hi són. “Cordó sanitari, que ningú no hi pacti”, reclamen. És la tàctica de l’estruç, que com és sabut té un èxit extraordinari contra els seus depredadors. Si es vol evitar que la PxC tregui uns quants escons d’aquí quatre anys cal atacar el problema de base, i fer-ho ja.

Nota a peu de pàgina: Les dues grans notícies de la nit electoral van passar més enllà de les inexistents fronteres del Principat de Catalunya. Una & eacute;s l’entrada de Compromís a les Corts Valencianes i a l’Ajuntament de València. Històric. L’altra és el grandíssim èxit de Bildu, que passa del no-res a primera força en regidors al País Basc i primera força política a Guipúscoa. No els volien prohibir? Doncs dues tasses (o tres).

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats