Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 16
16 DE MAIG 2011

Catalunya al món


"Alex Salmond ha tingut un element referencial en Jordi Pujol"

El secret català en l'èxit de Salmond

Philip Stephens

Seria prematur esquinçar el mapa del Regne Unit. Però després de l'assalt nacionalista al parlament d'Edimburg seria igualment insensat presumir que el futur de la unió de 300 anys amb Anglaterra està sa i estalvi.

La victòria electoral del Partit Nacional Escocès d'Alex Salmond és el darrer capítol de la història d'un ascens prodigiós. Salmond ha transformat el PNE, abans travat en els marges polítics, en el partit de l'establishment. En l'acutalitat el nacionalisme resulta tan glamurós als dirigents empresarials, emprenedors i professionals d'èxit com ho ha estat tradicionalment pels escocesos disconformes amb el curs de la història.

L'èxit del PNE rau en l'oferta d'independència sense secessió -el privilegi d'autogovern sense les conseqüències de la separació-. Els escocesos poden gestionar els seus propis afers sense posar en perill els beneficis provinents de la unió segons dóna a entendre la persuasiva retòrica de Salmond.

Un polític amb menys talent ves ensopegat amb les contradiccions fa temps. Però Salmond és un prohom colossal dins del paisatge polític britànic en el que són rars aquests personatges. Posseeix intel·ligència, enginy i agilitat verbal.

També ha tingut un element referencial en Jordi Pujol, el pare del nacionalisme català i mestre de l'ambigüitat. Pujol va governar durant 23 anys Catalunya després del restabliment del parlament el 1980. La seva forma de fer consistí en la reclamació d'independència evitant en tot moment el trencament definitiu amb Madrid.

Salmond ha estat un alumne diligent. Com a responsable d'un govern en minoria del PNE afavorí que la qüestió de la separació s'instal·lés en el subconscient polític. L'autogovern era el destí d'Escòcia però el seu primer ministre no en forçaria pas el ritme.

El trencament de la unió apenes ha estat esmentat durant aquesta darrera campanya. En lloc d'això el programa electoral del PNE ha unit el compromís d'arrabassar més poder econòmic del parlament de Westminster a l'habitual repertori de promeses (vagues) de millora del benestar social.

Cal mesurar el grau d'èxit de Salmond en relació al propòsit que es va fixar el govern de Toni Blair tan bon punt constituí la legislatura al parlament el 1999. Aleshores es va fer prevaldre un objectiu per sobre de tots els altres: garantir que els nacionalistes mai no conformarien la majoria mitjançant un intricat sistema electoral.

I això és precisament el que el PNE ha aconseguit en guanyar 69 dels 129 escons. La suma d'agudesa estratègica i simpatia popular, pròpies de Salmond, ha portat el PNE de l'oposició agra a l'hegemonia política en el període d'una dècada.

Però l'èxit comporta també dilemes. Salmond ha jugat sovint el paper de víctima de les forces aplegades per laboristes, conservadors i liberal demòcrates, tots ells favorables a la unió. Es podria dir que els votants han respost favorablement a la seva crida. La majoria del PNE ha capgirat el delicat equilibri que havia permès fins ara posposar tota decisió de separació.

Pujol va emprar l'amenaça d'un plebiscit com una pistola apuntant al cap del govern espanyol. Salmond està decidit a prémer el gallet. Paradoxalment això podria reduir la seva capacitat d'influir sobre el govern de David Cameron a Londres. El líder del PNE ha copsat el risc i posposa la convocatòria del referèndum a les acaballes dels 5 anys de mandat. D'ara endavant i fins aleshores l'objectiu és aconseguir més control sobre tributs i capacitat d'endeutament.

És ben cert que trobaríem a Anglaterra qui es despedís joiós de la unió. El mite que l'única contribució d'Escòcia ha estat la de xuclar subsidis del veí més pròsper persisteix. En la ment de l'Anglaterra més essencialista la Unió Europea ha fet el mateix. Per què no abandonar Europa i deixar franca la sortida d'Escòcia al mateix temps?

Els unionistes, al nord i al sud de la frontera, es consolen amb les dades provinents dels sondejos que indiquen que, malgrat que els escocesos han triat els nacionalistes per constituir el govern a Edimburg, més de 2 terços s'oposen a la separació. Així, doncs, un referèndum desinflaria la bombolla nacionalista.

Potser. Al PNE li costarà governar en majoria més del que s'imagina. Els nacionalistes han perdut l'excusa d'una oposició potent per justificar les decisions mancades de coratge. El compromís de millora del benestar social de Salmond durant la seva extensa i ben finançada campanya és de difícil encaix en un temps d'inevitable austeritat fiscal.

No obstant això, la complaença seria desaconsellable. Obviaria un canvi fonamental en la natura del nacionalisme escocès. Salmond ha suplantat la política del greuge anti-anglès per un nou plantejament electoral que, de bon tros, reemplaça el ressentiment per l'oportunitat.

Escòcia ja ha adquirit el costum de prendre les seves pròpies decisions en el camp de la salut, l'educació i el benestar. La seva economia s'està refent. Malgrat que els bancs es van esfondrar a conseqüència de la crisi, la resta del sector financer és ben sòlid.

El PNE també està afavorit pels seus oponents. El laborisme sembla ser un partit atrapat en el passat. Els conservadors fa temps que són irellevants al nord de la frontera des del dia en què aparegué Margaret Thatcher. Els liberal demòcrates carreguen amb la feixuga motxilla de l'acord de coalició de Nick Clegg amb Cameron.

Per aquest motiu Salmond té seguidors a dreta i esquerra, tant entre els professionals puixants d'Edimburg, les classes treballadores de Glasgow o les comunitats rurals de les Highlands. Diu ser amic dels Windsors i es compromet a mantenir la reina com a cap d'estat després de la independència.

Probablement perdria un referèndum demà mateix, però si la responsabilitat per l'austeritat s'aconsegueix encolomar a Anglaterra, qui sap què podria passar el 2015? Salmond és un polític capaç de fer allò aparentment impossible. I no hi abunden els d'aquesta mena.

Article publicat el 9 de maig al Financial Times

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats