Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 15
15 D'ABRIL 2011

Zig-Zag


La minisèrie Ermessenda, produïda per Ovideo i TV3, en DVD

I si el present és el passat?

Francesc Canosa

Algú potser encara creu que els nord-americans es van posar a fer westerns perquè s'avorrien. Glopejaven xarop de cactus i mastegaven regalèssia de serp. Els ianquis s'inventen el western perquè volen explicar la seva vida. Volen que el món vegi com van de banda a banda buscant or, destil·lant licor d'atzavara, construint les primeres ciutats modernes... Buscant una vida millor. Com després del súper clatellot nacional del crack del 29 tot estava molt fotut. I sí que el senyor Roosevelt va fer allò del New Deal, vaja fer carreteres, escoles... Però, els nord-americans van superar la crisi guaitant els primers supermans terrenals que apareixen a les pel·lícules de Frank Capra i els documentals de solidaritat, de desesperació de Pare Lorentz. Així van agafar la confiança per enlairar-se: l'audiovisual els va dur a la realitat. Fins a la Segona Guerra Mundial. Que sí, que sí que suposa una victòria bèl·lica, geo política, però sobretot l'hegemonia d'explicar al planeta la seva vida. Tot va ser de color rosa cinemascope : la segona generació de guerra de sexes de Rock Hudson i Doris Day o l'encís màgic de Bewitched. Automatismes extraterrestres, còctels calidoscòpics, adossades felices... El way of life a la ficció i a la realitat es donen la mà. Aturem-nos aquí. I saltem fins avui. Estem davant d'un dels filons de la indústria audiovisual: el passat. Bé, explicar el passat. Bé, explicar qui hem estat... i qui som. Bé, el passat actualitzat. L'F5. Tecla existencialment necessària.

Més d'un segle després els nord-americans pitgen l'F5 audiovisual: actualitzen els western amb sèries com Deadwood; el pre crack del 29 amb Boardwalk Empire i el post amb Carnivale; les noves mirades -poc victorioses- sobre la segona Guerra Mundial amb Band of Brothers i The Pacific; i els (in)feliços seixanta amb la central nuclear dels (mal)somnis de Mad Men, o The Kennedys. I el cabàs és inacabable: el nou imperi a Rome, els ciments dels Estats Units amb John Adams... sèries, de TV, films, documentals, literatura, assaigs, webs, xarxes socials, marxandatge... Continguts i continguts que es multipliquen naixent d'un sol contingut. Que s'enlairen poderosament des de molt lluny com un coet a la carrera espacial. Ho ha dit el galant, el mega-súper-home del segle XXI, l'actor Jon Hamm: "Avui tenim la mateixa energia que als anys previs a l'arribada de Kennedy, com aleshores estem explorant el principi d'alguna cosa i sabem que anem pel camí correcte". El present i el futur és el passat.

Bé, Hamm, és Don Drapper: el protagonista de Mad Men. La sèrie de televisió multi premiada als Emmy i als Globus d'Or, la sèrie que està marcant narrativa, estètica, que influencia dins i fora de les pantalles. De fet, sèrie que demostra que no és que tornin els seixanta i els publicitaris de Madison Avenue ens tornin a fer somiar truites, barres de llavis o automòbils. No, ni tan sols torna el passat, Mad Men, o qualsevol asteroide audiovisual de galàxies aparentment llunyanes, no parla d'adés, parla d'ara. Dels somnis perpetus d'una societat. D'avui. D'aquí. Del jo. Per això l'espectador s'hi reconeix, perquè realitat i ficció es donen la mà.

Sembla una paradoxa que un país com els Estats Units, que té tan poca història, tingui tanta història audiovisual. Sembla una paradoxa que un país com Catalunya, que té tanta història, tingui tan poca història audivisual (i tan poc actualitzada). Sembla una paradoxa que, Catalunya, tenint el millor guió del món: la nostra història, el tinguem tan poc vist. Fixem-nos el molt que s'han explicat els nord-americans i el poc que ens hem explicat els catalans. Audiovisualment què sap el món (i nosaltres mateixos) de nosaltres? Poc i interromput, com un intermitent que mig funciona. Estem dèbilment comunicats, més a mode espelma, que no pas LED. Se'ns veu poc i a saltirons. Existim a engrunes. Difícilment si no existim més a nivell audiovisual, comunicatiu, existirem realment. Llums i ombres.

Il·luminem. Fem un exercici infantil però de contundència de llosa. Si qualsevol persona agafa qualsevol llibre d'història de Catalunya veurà que audiovisualment poc pèsol tenim menjat. Sens dubte es fan coses. Acabem de tenir Pa negre (recordem: l'adaptació del llibre d'Emili Teixidor). O d'ara: la mini sèrie Ermessenda, 14 d'abril. Macià contra Companys. I, és clar, n'hi ha hagut més, per exemple, La Mari, Serrallonga, Els diaris de Pascal, La Via Augusta, La memòria dels Cargols... Tot i això continuem tenint una geografia gruy& egrave;re pel que fa a la nostra història en ficció. Hi ha una metàfora molt clara per veure-ho. Incerta glòria, la gran novel·la catalana del segle XX, la gran novel·la sobre la Guerra Civil, l'obra de vida de l'escriptor Joan Sales no ha tingut encara cap adaptació. Almenys Marc Recha fa temps que hi remena. Això seria possible en un altre país? Gruyère que demostra la punta de l'iceberg de tot: malgrat que el país està enfonsat i congelat, existeix. Aquesta és la realitat.

Llegir-ne més

Article publicat el 21 de març al bloc d'ESCACC

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats