Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 15
15 D'ABRIL 2011

El llibre


Les entreteles de la Transició

Patrícia Gabancho

L’efecte més positiu del moviment de les consultes sobiranistes (a part d’estendre la consciència col·lectiva) és que ha trencat amb la dinàmica instal·lada des de la Transició. En efecte, després de les primeres eleccions democràtiques, els partits que estrenaven la condició de parlamentaris es van girar cap a la societat i van dir: ara ens toca a nosaltres, ara nosaltres farem la política i vosaltres aneu-vos-en a casa, que ja us cridarem a votar cada quatre anys. Avui, pel miracle de la mobilització popular gairebé espontània, és la gent la que diu als polítics: volem discutir la independència, feu el favor de prendre’n nota (i posició) i a veure què sou capaços de fer. S’ha capgirat la situació. Bravo.

Per què va passar això, quan la Transició? Perquè la Transició va ser un pacte i els pactes s’han de complir. Va ser un pacte en circumstàncies complicades, això ho sap tothom: els dits “poders fàctics” no eren precisament una paranoia. El disseny del nou Estat es va fer, com sempre, a Madrid, tenint en compte –i això no passa sempre—les apetències dels catalans, però no pas per satisfer-les sinó per acomodar-les en el disseny. Per entendre’ns: es va dissenyar una democràcia homologable, sostinguda per un sistema bipartidista que assegurés una alternança a l’europea i un projecte espanyol hegemònic, i que fos capaç d’esmorteir les contradiccions socials (el comunisme!) i nacionals (Catalunya i Euskadi). La Constitució respon a les pors del moment: posa barreres davant de qualsevol possibilitat desestabilitzadora i, més que res, assenta Espanya en el centre del projecte. Com diu un gran dirigent del PP, “l’Estat de les Autonomies ha fracassat perquè no ha espanyolitzat Catalunya”.

El problema no és que els partits catalans “compressin” aquest disseny; probablement no es podia fer res més. El problema és que no ho van explicar amb aquestes paraules: van mentir. Van dir que ja havíem arribat, que ja havíem fet el cim. Per què? Per assegurar-se el seu protagonisme, sense una vigilància crítica. Per estar-hi més còmodes, jugant dintre d’un sistema que en part havien contribuït a dissenyar i en part els havia vingut donat. L’engany ha durat trenta anys, potser perquè sempre hi havia l’horitzó pendent de fer un nou Estatut. Quan es va intentar, Espanya va dir prou. I ara som que la gent torna a estar tan organitzada com ho estava a la Transició, i per la mateixa raó: per la llibertat.

Aquesta tesi, que és sens dubte agosarada, surt de la meva experiència durant la Transició: vaig participar-hi a través d’un petit partit independentista i radical (tothom era radical, aleshores). Tenir una sigla (sense militants!) em va donar oportunitat de ser-hi a tot arreu: l’Assemblea de Catalunya, l’Organisme Consultiu del President Tarradellas, l’organització de la “mani” de l’11 de setembre del 1977, el retorn del president, etcètera, etcètera. Tot m’ho mirava amb ull crític, tot ho vivia “a la contra”. En dues paraules: vam perdre. El sistema es va imposar, amb la complicitat clara dels partits parlamentaris, especialment els d’esquerra (PSC i PSUC). Vam perdre però vam apendre molt. Desestimulada, vaig plegar el 1978, quan la Constitució. Darrera quedava tamb& eacute; un intent d’unificar els partits, grups i plataformes independentistes i una campanya ja agònica contra el text de la Constitució.

Doncs bé: aquell mateix 1978, mentre s’escolaven els últims mesos de campanya, vaig escriure la meva memòria d’aquests dos anys de militància i observació. Una memòria cruel. Desmitificadora. No hi respecto ni fets ni persones: jo, acabada d’arribar a Catalunya, no tenia referents, no sabia qui era qui ni quina trajectòria sostenia cadascú. M’era igual un desconegut que en Josep Benet o Lluís Ma. Xirinacs: jutjava pels actes, qualificava sense precaucions. Però el text és una crònica –l’acta—d’un període fundacional. Hi vaig posar, a la memòria original, un corelat d’experiència personal, perquè aquell temps va ser molt dur, estava molt sola, me’n sentia, i em desfogava escrivint un dietari, o poemes, o el que fos, que la memòria transcriu. 

Avui, tot està en qüestió, començant pel pacte de la Transició, que està esgotat. Vaig pensar que era el moment de treure del calaix aquella memòria i publicar-la. Què he fet? He copiat el text original, només escurçant la part personal (que era molt cursi) i afegint-hi una veu actual, meva, perquè jo ja no sóc la joveneta radical i no m’identifico amb moltes de les afirmacions. Crec que el testimoni és, no tan sols vàlid, sinó increïblement lúcid. Perquè el relat de la Transició, fins ara, l’havien fet aquells que van “guanyar”, i ja és hora que algú n’expliqui les entreteles, les vergonyes, les derrotes. Això és “A la intempèrie. Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978)". Com diu el meu bon amic Matthew Tree, un llibre “fascinant i corprenedor”. Feu-hi un cop d’ull. Gràcies.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats