Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 15
15 D'ABRIL 2011

Sobirania & pensament


Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981)

Matar Pla

Enric Vila

En el seu llibre L’angoixa de les influències, Harold Bloom explica la vida dels grans escriptors com una lluita per alliberar-se dels seus mestres. Segons Bloom, la lluita que determina el valor d’un escriptor no té a veure amb les condicions polítiques de l'entorn ni amb els accidents de la seva biografia; sinó, exclusivament, amb l’esforç que fa per superar la seva tradició.

Bloom és un Ortega i Gasset de la crítica literària, un d’aquests intel·lectuals que ha trobat en la fabricació d’imatges suggerents una mina de prestigi i de diners. Una de les seves teories és que només els escriptors que aconsegueixen alliberar-se de la influència dels antecessors brillen amb llum pròpia; la resta, diu, passen a la història com una còpia prescindible d’un original més bo.

Segons Bloom, la gran obsessió dels escriptors importants o dels escriptors que aspiren a ser-ho, esdevé, tard o d’hora, matar el pare, alliberar-se del mestre que li ho ha donat tot: el caràcter, l’estil, fins i tot la vocació. Bloom creu que, per construir un imaginari propi, els autors han de fer neteja i que aquesta neteja acaba agafant sempre un caire tràgic, de parricidi truculent.

La veritat és que jo tenia una idea força més dolça de la història de la literatura. Sempre havia concebut la tradició com una conversa inacabable, més que no pas com una pel·lícula de sang i fetge. La imatge d’una processó de ciris, que han utilitzat alguns escriptors catalans, tampoc no em convencia. Jo m’imaginava el cànon literari universal com una festa de la FIFA en un saló francès, amb canapés, xampany i unes quantes noies ben triades –fins i tot algunes sense calces-, d’on ningú no tenia pressa per marxar i tothom parlava animadament.

Com que és normal que les persones intel·ligents tinguin un caràcter fort, no descartava que, de tant en tant, una batussa o una discussió poguessin amenitzar la festa. El pitjor que li pot passar a una cultura és quedar en mans de gent excessivament ben educada; d’aquests mariques de l’esperit que s’ofenen per qualsevol fotesa que justifiqui el seu ressentiment i les seves frustracions.

Quan la tradició es converteix en una reunió de tietes hipòcrites, ja sabem què passa, la conversa es torna avorrida i de seguida tothom es posa a badallar. Per no provocar rebuig, una cultura ha d’acceptar una mica d’espontaneïtat i promoure els jocs de risc. Ara: no havia pensat mai en els aventatges de portar les coses fins a l’extrem, d’eliminar tots els detalls de la comèdia, inclosos els canapés, el xampany i fins i tot les noies que sempre hi ha en tota festa ben organitzada.

Potser per mandra, no gosava prendre’m seriosament la idea de la tradició com un carrer del Far West i una successió de duels a mort. Va ser l’altre dia, de sobte, sortint de veure l’adaptació que Joan Ollé ha fet de Josep Pla, que li vaig trobar sentit. És veritat que d’una sensibilitat tan corcada pels eslògans socialistes no podia sortir-ne una interpretació més penetrant. Tot i així, jo mai no havia vist un Pla tan gitano i reprimit, tan concentrat a fer passar gat per llebre, a posar més pa que formatge al pensament.

En Pla hi ha, barrejat amb la gran prosa, pàgines d’una falsa profunditat de pedant de casinet que va passar perquè justificava el cor petit dels catalans davant la dictadura. El mateix Pla deia que per aspirar a la fama calia fumar-se els cigarrets del revés, per la punta que crema. Ell va cantar l’elegia d’un país vençut i d’uns homes que vivien amagats. Escrivia per un món que, havent perdut la llibertat en una guerra, sobrevivia dins la gàbia tirant d’astúcies i simulacions. Per això, de vegades, la prosa seva agafa aquest regust de resclosit, aquesta contorsió barroca que serveix per ocultar el trauma i el dolor.
 
Potser sí que el destí de Pla és que algú li faci el mateix que ell va fer a Joaquim Ruyra. I que surtin escriptors que furguin més endins, ben endins de les ferides i els complexes, i que en comptes d’escriure llibres sobre els nostres homenots ridiculitzin els nostres homenets, i que en comptes d’ensenyar-nos a patir, ens desvetllin la imaginació. Potser cal que surtin escriptors més nets, que ens obrin l’esperit i ens ensenyin a lluitar per les nostres il·lusions; que tinguin actituds més clares i no els espanti tant el món. És a dir, que siguin més urbans i menys de poble.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats