Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 14
15 DE MARÇ 2011

L'associat


Sue Ellen ets un pendó (I nosaltres, també)

Isabel Castella

“¡No huyas, ya eres mío!”.“No, no, talla, no miris a càmera!!”. En Gaël i els seus amics estan gravant una pel·lícula en vídeo. Els nens parlen en català (l’idioma en el que s’han conegut a l’escola), són quasi tots multilingües (són fills de pares francesos, de l’est d’Europa, d’Àfrica del nord...) i juguen en castellà. Ni se n’adonen, però sinó, “no fa pel·lícula, sona fals”. Quan en Gaël grava amb els seus amics francesos, tot (joc, “ficció”, referències) són en francès. I no és que les referències siguin molt diferents, ja que la majoria provénen dels Estats Units. Els nostres imaginaris estan força colonitzats. Però el dels catalans, a més, sovint ni parla ni sona en la nostra llengua.

Malgrat que no tot són flors i violes, TV3 ha fet molt per a la normalització i la “interiorització” del català. Fins al punt que ara, de vegades ni sabem en quin idioma hem vist un anunci, per exemple. Un partit del Barça o determinades pel·lícules no tenen pas menys espectadors (catalanoparlants o no), pel fet de ser retransmesos en català. I això que al principi sí que va existir, una certa sensació d’estranyesa: les primeres rèpliques en català van resultar pràcticament “marcianes”. S’ha arribat a dir, fins i tot, que el “Sue Ellen ets un pendó” va fer més pel català que Pompeu Fabra.

I nogensmenys, els pendons potser som nosaltres, perquè el que ens va sobtar en veure un suposat vaquer multimilionari de Dallas dir això a la seva dona, no era només una rèplica traduïda amb gràcia. Per uns instants, vam “veure” el poc sentit que tenia tot plegat. La nostra llengua ens va obrir una mica els ulls. Teníem l’oportunitat d’adonar-nos de la subtil (i no tan subtil, de fet) trampa que és el doblatge. Però va ser just un “vist i no vist”; després és allò de... “Ulls que no veuen (i orelles que no senten), cor que no dol”.

Sempre s’ha dit que tota traducció és una traïció, però amb el doblatge hi ha un afegit perillós per a qui preferiria tenir un imaginari més propi, una miqueta menys colonitzat. El que fa del cinema una cosa tan màgica (i alhora tan perillosament eficient) és la sensació de “realitat” que emana de les seves imatges. La projecció en una sala fosca, amb una pantalla gran i un so embolcallant ens capbussa en un altre món. Si en acabat, retrobem el nostre, cap problema. I de fet, els primers doblatges eren vistos així... mal vistos. Què falsos sonaven aquells actors i actrius! Però poc a poc la màquina d’entabanar es va anar perfeccionant. I els primers a adonar-se’n foren els dictadors. A principis dels 40, on es doblava més, on no es podia veure pràcticament res d’estranger en versió original, era a Itàlia, Alemanya, el Japó i Espanya.

Amb el doblatge es perd tota referència a la versió original i permet, doncs, controlar i manipular impunement. Òbviament, algunes animalades sí que van sortir a la llum. Potser l’exemple més clàssic és el del censor que, capficat per lluitar contra l’adulteri, va preferir que la Grace Kelly anés al llit amb el seu germà a què enganyés al marit. Però fins i tot en aquells moments negres, es conservava un cert esperit crític, precisament a causa de la censura. Quanta gent va marxar després de veure Gilda, pensant que realment es devia treure molt més que un guant... I alhora, quantes coses van passar desapercebudes. Poc a poc, el nostre imaginari propi s’esvaïa i un altre món, una mirada, una manera de pensar i de viure aliens s’anaven instal·lant. Sense fer soroll ni escarafalls. S’exhibien poques pel·lícules que mostressin realitats diverses, amb altres accents. I quan va arribar la suposada llibertat, ja érem seus, com diria el nen de la pel·lícula del Gaël. Estem comandats a distància i no sempre ens n’adonem.

De fet, el mateix comandament a distància és una arma perillosa. Ens dóna el poder i la capacitat de triar què volem veure, quan i com. I amb la màxima comoditat, sense moure’ns! Però potser només és una sensació, tot plegat. En realitat, ha canviat la nostra mirada. Ara només volem vídeoclips, fins i tot als telenotícies: imatges que passin a una velocitat endimoniada, primers plans a dojo, molta música i efectes sonors que atenuïn els diàlegs. No fos pas que les paraules, el silenci, el discurs, l’espai i el context adquirissin massa importància o que tinguéssim prou temps per pensar!

Això passa arreu, però aquí hi ha un petit plus. Perquè als nostres comandaments a distància els falten botons. A nosaltres ens han robat el cinema. Rarament parla de la nostra realitat i a més, parla en una sola llengua, que no és la nostra. I a les escadusseres sales on projecten versions originals, els subtítols en català són ciència ficció.

La nova llei del cinema a Catalunya intenta que almenys la meitat dels films exhibits siguin doblats o subtitulats en català (actualment aquests no representen ni el 8%) i que ens arribi una mica més de cinema europeu i d’”altres cinemes”. Fins i tot abans de ser votada, una bona part de la indústria i alguns partits van posar el crit al cel, demanant-ne la revocació i preveient (un cop més) la mort del cinema a casa nostra. Com sempre. O potser no: decidir quina cultura, i per conseqüent quin món i quin imaginari volem, és cosa nostra.

Si volem que Catalunya sigui lliure, som nosaltres qui ho hem de dir, decidir i finalment imposar. I no és des de la comoditat de la butaca i amb el comandament a distància que ho aconseguirem. Està molt bé que a Catalunya pràcticament tothom pugui veure (i ho faci) certs programes en català. O tots. Però la diferència entre una llengua dominant i una dominada es defineix sovint per llur presència en la vida social, exterior. Per a l’audiovisual, el món exterior és el cinema. Tot i que ja no és la mateixa arma que fou per a Mussolini o Franco (la televisió, internet, els vídeojocs han ocupat una part del seu espai), segueix sent imprescindible per a un país. Per a la seva imatge i projecció (mai millor dit) a l’estranger, per a la indústria i l’economia. Però també per a la seva imatge i projecció a la mateixa Catalunya, per la seva participació en la construcció d’un imaginari propi, col·lectiu, que permeti a la tant anomenada cohesió social ser més rica, real i, potser fins i tot, més culta. Amb el doblatge i el subtitulat en castellà no només ens imposen, un cop més, paraules que no són les nostres: ens treuen les nostres. Ens empobreixen un cop més, en un sector més. I les paraules són importants.

No tinguem por i tirem endavant la llei del cinema català, tot i que ben mirat és ben minsa. Anem més enllà, fins i tot, i marquem-nos com a objectiu el subtitulat en català. No ens deixem atemorir per la història de Pere i el llop, que sovint aquest no arriba i si fos així, sempre podem matar-lo, el llop (que tampoc seria la primera vegada).

Un cop independents, tindrem l’oportunitat de crear (dins d’uns certs marges, tampoc ens enganyem) noves estructures. No caiem en les mateixes trampes en què ens han mantingut. Estar en el món, és clar; però no esborrant les altres realitats. Que soni la nostra llengua, sí; però no fent desaparèixer les altres de les nostres pantalles.

Deixem clar, en aquest camp també, que volem ser independents perquè Som. I que això no és en detriment de ningú.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats