Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 14
15 DE MARÇ 2011

Sobirania & pensament


"España", un país normal?

Enric Bou

Fa unes poques setmanes va esclatar una polèmica pueril a propòsit de l'ús de les llengües minoritàries en el “Senado” de l'estat espanyol. Per primer cop des de la restauració de la democràcia (fa només 35 anys...) un senador de l'Entesa, Ramon Aleu, va utilitzar el català en el ple. Aquest fet va provocar una reacció vulgar (i per tant previsible) per part dels dos màxims representants del Partit Populista, els quals es van despenjar amb comentaris banals i insultants com ara que això no és propi d'un "país normal" i que no cal fer aquesta despesa, perquè tothom entén l'espanyol. Les llengües, en un agosarament d'aprenent de lingüista, deien que són “para entenderse y no para crear problemas". La culpa d'aquest estat de coses és d'aquests agitadors professionals, de la irreversible xenofòbia de la majoria dels espanyols, però també de la manera com es va negociar la transició. Amb els pixats al ventre. Els successius cops d'estat, durs o tous, han anat retallant la lleu passió pluralista que es vivia en el país d'España en els anys finals de la dictadura, quan els joves de Granada podien cantar Lluís Llach com si fos seu, mig entenent el que deien les lletres de les cançons.

Fa molts anys alguns dels il·lustres catalans membres de la Real Academia Española, Martí de Riquer i Pere Gimferrer, proposaren que tots els estudiants d'ensenyament mitjà de l'estat haurien de tenir algun coneixement de les altres llengües comunes. I que les teles que no eren l'española (TV3, ETB, Canal 9, etc.) es poguessin veure fora dels àmbits respectius. Debades. La resposta fou el silenci, el rebuig i l'oblit, el menyspreu públic a la diversitat en nom dels principis indiscutibles de la “patria una, grande y libre”. Ben poques universitats espanyoles mantenen ensenyament de filologia catalana. La situació és una mica millor si sortim de l'àmbit estatal. Molts departaments de filologia d'universitats estrangeres mantenen viu l'estudi del català. Això succeeix amb èxit notable a Alemanya i Hongria; amb interès creixent a la Gran Bretanya o als EUA. Ara que es parla tant de retallades, el que faria un “país normal” és rentabilitzar al màxim els recursos disponibles. Alguns directors de l'Instituto Cervantes, pagat per tots els contribuents, han gosat pensar en termes d'una España plural, “no provincial o castellana”, em deia un. Però això no passa prou sovint. Els casos dels Cervantes de New York, New Delhi, Berlín i pocs més són dissortadament només excepcions. No cal ser un revolucionari parisenc per dur la imaginació al poder i aprofitar per fer promoció de la cultura catalana per part dels centres d’estudis hispànics o d’institucions culturals de caire espanyol. Seria cosa de país anormal?

Quan viatjo amb cotxe per la Colúmbia Britànica a 5000 km de Montréal tots els cartells de l'autopista són bilingües i si m'atura un agent del trànsit i m'adreço en francès, em contesta en aquella llengua. Però, clar, com és ben sabut, el Canadà és un país anormal.

 Publicat en anglès al Catalan News Agency: "Spain", a normal country?

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats