Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 13
15 DE FEBRER 2011

El llibre


Llegir finestres

Blanca Llum Vidal

"Fantasiant amor a mi descobre" (Ausiàs March)

Que el foc s’encengui just arran d’un precipici és perillós. Fa por. Imagina una bola de foc rostos avall fins a la plana, imagina després com una marca incandescent per entre els arbres i imagina, també, que hi ha un concert de fums fosforescents i d’espetecs. Llavors veuràs l’incendi que s’escampa. Un incendi veloç que es fa gran amb tot el tall de l’espadat entre les flames. Imagina que és un nen a qui han dut a confessar que s’ho imagina. Imagina’t la por si et fan entrar dins d’una caixa i allà dins hi ha una finestra amb una reixa i una veu que et diu que parlis, que en el món hi ha un home gros que és transparent que tot ho veu, que va dient coses estranyes —penitència, eternitat, la confessió...— i que tots dos —el que t’espia i el de dins d’aquesta caixa— s’han pensat que eres dolent. Mes tanta por me deixava/ la foguera de l’abim/ que a tot arreu me semblava/ sentir baf de socarrim.

Inventa’t, per exemple, que d’amor mors. Que ets un boig que sols estima i que tens tanta mala sort que nom& eacute;s una, que només ella, és la que vols. Inventa’t, a més, que aquesta dona va i se’t casa i que llavors quedes més sol, quedes més trist, quedes més boig, quedes més... Després inventa’t que no pots, que tens tant mal que el mal et mata i que, un cop mort, punyeta món, encara hi penses. A continuació, treu-li ferro al teu mal fat i esmola els cantells de la invenció. Inventa’t que la dona té un infant que se li mor. Que pena tant que crida molt i que tu, ja pols i cendra, et fiques dins dels seus gemecs i, enamorat i consolant-la, li dius que entres al clot de son fillet. Un cop allà, posa’t el nen on ja fa temps tenies el pit. Vora el bressol la mare vetlla i el petit, només notar-la, plora i es mou. Inventa’t llavors que això que es mou no és un infant i, ja al final, inventa’t que en el pit que és només d’ossos ara hi ha un cor que t’ha glatit. Mes jo en la fosca seguiré tos passos,/ sempre tot sol i al lluny, trèmol d’amor;/ tu no em veuràs i t’obriré mos braços/ i et cridaré amb los llavis de mon cor.

Empesca’t que en el món hi ha una fera amb un cos i dos caps i en els caps quatre banyes. Empesca’t que és una fera malvada que beu ferro fos i que se’l menja en barres. Empesca’t que és un ésser real, una quimera: la creació imaginària, l’ànsia d’algú, la Grècia que bull, l’individu que porta caràcters distints, el ser tossut, l’aparició! Empesca’t que la cua la té d’escorpit i les potes com d’ànec. I empesca’t, a més, la por que encomana. Si fa un esternut la fam de la pesta es desperta cruixint, tan sols fent-ne dos s’ensorren les cases. Repiquen campanes, la nit i la llum no s’abandonen, s’il·lumina la fosca i el sol es fa negre, quan badalla. Empesca’t la dèria que els homes li tenen. Empesca’t la tírria. Empesca’t paranys, caceres, trets, cops de destrals i corredisses. Empesca’t que un dia l’atrapen, la fiquen a un pou, la tapen de pedres però la fera que surt, que insisteix, que no descansa, que sempre treu banya. I empesca’t, a més, que tot això és un romanço de cego. Que hi vagi tothom/ de terres estranyes,/ d’Amèrica i tot/ i fins de l’Havana;/ i omplenin el pou/ de roques pesantes!.../ Que sempre va amunt/ la fera malvada!

Afigura’t un llibre molt gran però que només té dues planes. És tan gran perquè en ell hi és tot escrit, sense excepció: l’univers de cap a cap; el temps que manxa a la fornal; el festeig a l’hort de les pomeres i un foll anunciant que no hi ha infern. Afigura’t que el món amb els homes, les barques, els arbres, les places, els ocells d’ales immenses i els moixons de bec bonic, hi cap tot dins una plana. Afigura’t que en l’altra hi ha robots, espais ignots, estrelles amb dracs i els dracs de l’estrella, planetes quadrats, estacions que descompten, equinoccis multiplicant-se, rotacions en doina i trobades interestel·lars dedicades al fons, als forats i a la fondària. Lo llegeixo cada nit/ i, quan la son m’aclapara,/ tanco el llibre, i món i espai/ moren l’un damunt de l’altre.

O fantasia. Vés pensant que en una ermita hi ha un aplec de monges furres que de nit, sota la lluna, ballen juntes somrisent; que déu forja a cops de mall, que fa bèsties amb espurnes i que el diable, callat, n’hi roba unes quantes i ens fa; que en una platja n’hi ha un parell fent una morra amb els ulls esgarriats, que passen per ull a la mar alta; que un nen i una nena ja són rics perquè tenen un mandró, el cap d’una nina, pell de serp i un tros de pa; que la humanitat de l’any mil s’espanta, s’amaga, se senya i camina; que a Poblet hi ha festa grossa.

Llegir Àngel Guimerà és llegir finestres. Llegir la història i llegir el drama. Llegir la tragèdia i el discurs. Llegir el conte i la novel·la. Llegir el poema i l’escriptor de mirada profunda que mira de prop. Finestres que no són pel finestral que fa goig ni pel catxapit confortable ni per la persiana bonica. La imaginació, la fantasia, la facultat de parlar-nos a través de situacions, de moments i d’imatges concretes i abstractes, deriven, en Guimerà, de l’observació —original, lúcida, respectuosa i atenta— dels homes. Si llegir Guimerà és llegir finestres, les seves finestres són finestres per mirar com s’hi parla i què s’hi dóna allà defora —que és aquí, que som nosaltres.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats