Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 11
15 DE DESEMBRE 2010

Sobirania & pensament


Josep Anglada i Rius (Vic, 1959)

Avís de fractura

Xavier Fähndrich

Les eleccions al Parlament de Catalunya han generat moltes lectures diferents. Després dels primers titulars amb la victòria de CiU, han seguit els que furguen en les ferides del PSC i d’ERC. Les anàlisis de resultats han sumat, restat, dividit i fet tots els càlculs possibles per explicar els canvis a la cambra catalana en clau identitària i en clau esquerra-dreta. L’anàlisi territorial també ha permès pintar mapes de colors amb el percentatge d’implantació de cada partit amb representació electoral… Sembla que tot estigui dit, analitzat i interpretat. Tot? No, queden coses al tinter.

Retrocedim fins a la nit electoral. Va començar amb l’aparició d’un fantasma. L’enquesta electoral de TV3 donava 3 diputats a Plataforma per Catalunya (PxC), la formació xenòfoba liderada per Josep Anglada. Poc després, quan els vots escrutats van assolir el 20%, el fantasma s’esvaí, i els comentaristes de ràdio i TV i els ciutadans actius al twitter i altres xarxes socials van sospirar alleugerits i van fixar la seva atenció, aquella mateixa nit i els dies següents, en temes més importants o aparentment més importants.

El 28 N, Plataforma per Catalunya va acabar assolint 75.321 vots a Catalunya. I, tot i que comparativament parlant, el nombre de vots és petit respecte a CiU o PSC, i tot i que PxC obté menys percentatge de vot en els seus feus (passa d’un 18% a les eleccions municipals de 2007 a un 5,82% a les eleccions al Parlament; a Manlleu passa del 13,3% al 7,6%; a Cervera, del 15,9% al 2,9%, i a El Vendrell del 17,7% al 6,8%), segueix sent molt preocupant que en conjunt hagi aconseguit multiplicar per sis el vots que va obtenir a les eleccions municipals de 2007. I més, si observem quins són els espais geogràfics i socials en què PxC creix: poblacions amb una classe treballadora castigada per la crisi, especialment a l’àrea metropolitana (Hospitalet de Llobregat, Sant Adri& agrave; de Besòs, Cerdanyola, Ripollet, etc.)

A curt termini, l’aclaparadora victòria de CiU i els problemes interns d’ERC i PSC poden haver amagat l’ou de serp. Però, a mig i llarg termini, cal que els grans reptes de país que se’ns presenten (concert econòmic, recuperació econòmica, millora de l’educació, etc.) no amaguin el gran problema que tenim a sobre de la taula: un clar avís de fractura social. És important que ens ho repetim en veu alta i que ens adonem de l’abast del tema: hi ha més de 75 mil ciutadans catalans que consideren que l’origen d’una persona és determinant a l’hora de definir drets i deures, les lleis i les polítiques públiques. Hi ha més de 75 mil catalans que pensen que “enfront de la immigració: la única solució és la repatriació”, tal i com es pot llegir a la pàgina web de PxC.

Després d’aquesta reflexió, hom pot seguir pensar que són pocs vots, però no ha de menystenir el que ha passat en altres països europeus no fa pas tants anys. La passivitat i la indiferència va ser l’actitud durant anys a Àustria. Allà, l’ FPÖ – Partit Liberal Austríac- amb indiscutibles orígens nazis i amb un discurs inequívocament racista, no va superar mai durant dècades el 5-6 % dels vots a les diferents eleccions federals i regionals. Fins que el 1999, amb el 26,9 % dels sufragis va aconseguir ser partit de govern amb el Partit Popular de centre-dreta. També a França han de conviure encara amb un Front National i un Jean Marie Lepen obertament hostils a la immigració i que, des dels anys 80, ha mantingut un rol molt actiu i important de distorsió del sistema polític francès. Sense anar més lluny, les repatriacions de gitanos romanesos que el President Nicolas Sarkozy va ordenar aquest estiu no es poden entendre sense tenir en compte el pes de l’electorat del FN. Els estudis postelectorals van demostrar que Sarkozy va guanyar les eleccions presidencials de 2007 amb el suport del 80 % dels vots lepenistes, gràcies a un discurs electoral basat en la seguretat. Ara, el president de la República repeteix la jugada intentant recuperar la seva popularitat a les enquestes mitjançant un discurs anti-immigració trepitjant la línia vermella que marca de la llei. També Suïssa és víctima de la mateixa xacra. La UDC, antic partit agrari, ha esdevingut una formació antisistema i xenòfoba amb un notable èxit popular i electoral. La UDC de Christoph Blocher, a banda de créixer electoralment, ha assolit notables èxits polítics presentant i aconseguint l’aprovació per referèndum popular la prohibició dels minarets i –precisament el 28 N- l’expulsió dels immigrants amb delictes greus, posant contra les cordes l’ordre constitucional helvètic.

Per tant, no hem de menystenir ni els efectes directes ni els efectes col·laterals que pot tenir la l’existència d’aquest tipus de discurs polític al nostre país. França, Àustria, Suïssa, en pateixen les conseqüències des de fa alguns anys per no haver detectat el problema a temps i / o haver-se’n aprofitat per interessos electorals curt-terministes. Aquí, el fenomen tot just ha començat. Però, l’actitud del Partit Popular de Catalunya no és precisament tranquil·litzadora. L’adopció per part del PPC de les tesis, l’estil i el to del discurs crític contra la immigració de la PxC durant la darrera campanya és un exemple de la influència negativa que pot tenir un partit xenòfob per petit que sigui en els seus inicis. Si aquest tipus de discurs populista és imitat en lloc de ser combatut, si altres partits contribueixen a mantenir-lo viu, s’aconseguirà incrementar els sentiments racistes al si de la nostra societat i s’afavorirà l’ampliació d’aquest espai polític que tindrà un final negatiu i del tot previsible. El guió fa anys que es repeteix país rere país.

Primer, alguns alertaran del perill, faran comparacions amb altres països i èpoques, i seran titllats d’exagerats. Després, davant una segona crescuda electoral (les properes eleccions municipals de 2011?) els partits democràtics faran algun tipus de manifest conjunt rebutjant la xenofòbia i el racisme, es reafirmaran en la defensa dels Drets Humans i signaran un pacte de no aliança / no connivència amb els partits xenòfobs, com la PxC. Tot seguit, però, apareixeran algunes excepcions al pacte, més o menys visibles, que trencaran l’aïllament al qual es volia sotmetre aquests partits xenòfobs i permetran que aquests puguin mostrar una imatge de responsabilitat, de govern, i l’aplicació d’algunes mesures dures en control de la immigració il·legal, polítiques socials, etc. Passat algun temps, PxC aprofitant els recursos públics i la presència a les institucions es consolidarà com a partit, ja que podrà mantenir una organització i una estructura i desenvolupar accions de proselitisme i ampliació de la seva base social (més, com més duri la crisi econòmica). Finalment, entrarà al Parlament de Catalunya, si abans no treu un escó al Congrés dels Diputats o al Parlament Europeu... Durant tot aquest temps, els partits d’esquerra i de dreta hauran badat, hauran clamat al cel i, fins i tot, hauran aprofitat aquest fenomen tan negatiu com a arma electoral els uns contra els altres. No cal dir com, ja se sap.

Però, la ferida més greu, i la més evident al capdavall, és que es produirà una fractura social com mai haurem patit en el nostre país amb els problemes de marginació, conflicte i segregació que en poden derivar. Per això, és urgent que la lluita contra la crisi, contra l’atur, etc. i totes les altres urgències de país que tenim no amaguin la necessitat de tallar de soca-rel l’aparició de la xenofòbia i el racisme com a elements permanents del debat polític a Catalunya. Cal actuar ja. Cal fer cas d’aquest avís de fractura sorgit el 28 N.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats