Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 10
15 DE NOVEMBRE DE 2010

Vida d'un diletant


Il·lustració de Joaquim Pijoan

Paisatge tardoral

Joaquim Pijoan

El pintor Robert Llimós ha fet un seguit de pintures, dibuixos i gravats, excel·lents, a partir d’una experiència que, explicada per ell mateix amb una calma serena, m’ha fet pensar. Es tracta de la visió real d’una nau d’extraterrestres mentre feia apunts del natural en un paisatge amb dunes, a Fortaleza, Brasil, i els dos personatges que se li van aparèixer. No tinc cap motiu per dubtar de la veracitat de l’experiència sensorial del pintor Llimós, de la mateixa manera que no dubto de l’alta qualitat pictòrica de la seva obra, la podeu veure a la Fundació Vila Casas, cada tarda de 5 a 8, i estic segur que no us decebrà. I dic que m’ha fet pensar perquè sóc un ferm convençut, no em feu dir perquè, no us sabria donar una resposta objectiva, que hi ha vida intel·ligent fora del nostre planeta. I encara goso anar més lluny: la salvació del planeta ens vindrà a través d’aquesta vida intel·ligent extraterrestre.

La pintura no és notícia en el nostre món seduït per la collonadeta banal i gratuïta de tants mitjans de comunicació lliurats a la descomposició moral i estètica de la nostra societat. Ni tan sols quan va associada a un fet extraordinari, no mereix l’atenció dels nostres mass media. L’han relegada, la pintura, amb la connivència d’institucions, crítica, comissaris, galeristes i tots els qui remenen la cua en el món de l’art, a una antigalla, o per dir-ho amb una expressió molt pròpia dels gurus conceptuals, a una pràctica artística obsoleta. Sóc dels qui creuen que això no pot continuar així. Hi ha motius per creure que hem tocat fons i que l’entropia del mateix món de l’art dominant portarà cap a una reacció, un renaixement de la pintura i el dibuix, dues de les pràctiques capitals de la nostra història estètica. No és que vulgui fer de profeta, però el cansament i el fàstic a què ens aboca el pseudoart del moment present, l’anomenat art contemporani, és tan gran, que el retorn a l’ordre estètic clàssic és imminent, la llei del pèndul esdevé tan necessària com inevitable. La pèrdua de valors i la decadència no són un mal exclusiu del món de l’art, però l’art n’és el termòmetre, d’ aquesta imparable degradació.

Aquest paisatge tardoral que dibuixo avui deu ser un suïcidi professional, si el contemplem en termes d’oportunitat informativa i criteris periodístics pragmàtics. En sóc conscient i en demano perdó al lector, àvid segurament de saber les repercussions de la visita papal de fa una setmana, de conèixer millor les interioritats de les propostes electorals el dia 28, de la bona notícia de l’aparició del diari Ara, o del resultat del Camp Nou un dia després de les eleccions... És, tanmateix, un suïcidi que els diletants encara ens podem permetre. El dia que no ens permetin morir i renéixer de les cendres dels nostres errors haurem perdut del tot aquell punt imprecís i volàtil que ens fa humans i alhora partícips del gran Misteri de l’univers. Toquem, tanmateix, de peus a terra. Sigui quina sigui la teva posició ideològica, la teva visió del món , vota a consciència i amb tota llibertat, lector pacient. Feliç l’home i el poble que se sap en camí vers si mateix...

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats