Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 10
15 DE NOVEMBRE DE 2010

L'associat


Un gran temple per acabar: el de la nostra plena sobirania nacional.

Sagrada Família i sobirania nacional

Concepció Huerta

El diumenge dia 7 de novembre de 2010 és ja una data històrica, especialment per la ciutat de Barcelona i per la nació catalana: el temple de la Sagrada Família, la gran obra d’Antoni Gaudí, ha estat dedicat pel Papa Benet XVI. “El secret de la seva altura i de les seves proporcions”, en llenguatge maragallià, ha estat desvelat. “L’encís de la formació indefinida”, com ell descrivia la incipient construcció, ha esdevingut fascinació per la composició ja concretada.

Moltes de les preguntes formulades per Joan Maragall l’any 1905 sobre aquell “temple naixent que tenia portal, però no tenia porta ni teulada”, ja tenen resposta. “Com seran les naus?¿Com seran les oracions? ¿Quin so tindran els cants en la grandiosa caixa de pedra? Qui sap!” Cent-cinc anys més tard, nosaltres ho sabem, el nostre poble ho sap, tot el món ho sap!

Aquesta obra, que ens fa enorgullir de pertànyer al poble que l’ha fet possible, és de tal magnitud que també ha passat per nits fosques. Feia vint-i-dos anys que Gaudí havia fet seu el projecte i la manca de mitjans econòmics en feien perillar la continuïtat. La reacció de Joan Maragall no es féu esperar i, en llengua castellana va escriure la famosa “¡Una gràcia de caritat!”; l’adreçava, sobretot, a la burgesia catalana: “La idealitat disminueix entre nosaltres... El dia en què les obres de la Sagrada Família quedin parades per manca de recursos, serà per Barcelona, serà per Catalunya un dia més funest que aquell en què esclati una bomba en la via pública o aquell en el qual es tanquin cent fàbriques...un poble sense idealitat no és res, no té dret a res... ¿Serem un poble la idealitat i riquesa del qual s’utilitzi en fer coses petites?”....si el temple queda a mig fer “som tots nosaltres els que quedem a mig fer...Ai si apareixem davant dels segles com un poble frustrat, amb un temple frustrat. ‘Heus ací-diran- el poble del temple frustrat’. Heus ací l’avara povertà dei catalani”. Maragall s’imaginava Gaudí captant, com realment va fer, per poder prosseguir les obres, i s’imaginava també la reacció de la gent embogida responent de manera generosa al prec d’ ¡Una gràcia de caritat per l’amor de Déu!”.

Els moments d’incertesa sobre la prossecució de la Sagrada Família han estat diversos, tanmateix el coratge d’uns i el despreniment d’altres ens han conduït fins on som: la Sagrada Família en les seves dues terceres parts ja està acabada. La ja basílica palesa que, majoritàriament, no som “un poble frustrat” i que posseïm un grau considerable d’idealitat.

La lectura dels escrits de Joan Maragall referits a la Sagrada Família em porten a fer-ne una analogia amb el moment polític que viu Catalunya, a les portes de les properes eleccions del dia 28 d’aquest mes, i a preguntar-me com apareixerem l’endemà davant de nosaltres mateixos, davant dels nostres conciutadans, davant del món.

Tenim un gran temple per acabar: el de la nostra plena sobirania com a poble. Fa tres-cents anys va ser enderrocat el que ens havíem construït. Damunt dels fonaments, amagats sota aquelles runes, hem bastit, a còpia d’anys i a còpia d’esfondraments reconstruïts posteriorment, uns murs que fan preveure una nau sòlida, ben sostinguda, àmplia, on hi càpiga tothom, amb uns finestrals ben grans per on entri el sol i l’aire; uns llindars i unes portes ben àmplies per entrar i sortir lliurement; per anar a trobar els altres pobles i ajudar-los si cal; per rebre’ls a casa nostra i gaudir també del seu ajut. L’embelliment interior de la nau es preveu costós; caldrà una bona dosi d’idealitat, de valentia i de despreniment, però el farem nosaltres, segons la nostra voluntat.

D’uns mesos ençà s’ha fet palès un creixent impuls que fa preveure que el final d’aquesta construcció és a prop. Tot depèn de la nostra coherència, tot depèn de la nostra valentia. Tot depèn del doble fet que la nostra “idealitat” no disminueixi, i que donem suport amb el nostre vot a aquells que es mostren disposats a liderar l’acabament de l’edifici sense dilacions.

És l’hora de la coherència. No hauríem de llevar-nos, el dia 29 de novembre, essent “un poble frustrat amb un temple frustrat”: “un poble a mig fer”.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats