Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 10
15 DE NOVEMBRE DE 2010

El debat sobre la immigració


Angela Merkel al congrés de les joventuts de la CDU, Junge Union.

Immigració políticament correcta

Toni Castella

Les declaracions efectuades fa uns dies per Angela Merkel en el marc d’una trobada amb els joves del seu partit a Postdam, en què certificava la defunció del model de societat multicultural a Alemanya, ha tornat a posar damunt de la taula el tema de la immigració. Va dir sense embuts que els immigrants “han d’acceptar els valors i la cultura del país que els acull, han d’aprendre l’alemany per aprovar a l’escola i tenir oportunitats en el mercat laboral. Qui no aprengui immediatament alemany, no serà benvingut”.

No espero de la nostra classe política una resposta tan clara i contundent sobre aquesta qüestió. Aquí, el políticament correcte té absolutament encotillat el debat. Mentre uns s’omplen la boca amb teories bonistes fonamentades en polítiques d’esquerres, els altres es passegen amb la seva demagògia per barriades conflictives, intentant esgarrepar algun vot aprofitant el rebuig, la por i la marginació que impliquen el creixement poc controlat del nombre d’immigrants. Aquests arriben a ser el 30% de la població en alguns punts de la nostra geografia, fent que el ciutadà autòcton se senti desemparat, espantat i discriminat. I això ve donat, d’una banda, perquè veu que ha de competir per uns recursos públics limitats, que sovint deixen col·lapsats els serveis sanitaris, escolars i d’accés a l’habitatge. De l’altra, perquè veuen amenaçada la seva pròpia identitat i els seus estils de vida tradicionals. Tot això genera dubtes raonables sobre les possibilitats reals d’incorporar aquests fenòmens d’una manera positiva.

A Catalunya, com a Espanya, la immigració és una part consubstancial de la nostra realitat social, no deixant d’ocupar aquest tema, segons l’última enquesta de RAC 1, publicada a La Vanguardia el passat 2 de novembre, el segon lloc en el rànquing de preocupacions dels catalans, només per darrere de la crisi econòmica.

Catalunya té una llarga i intensa experiència en processos migratoris que ens ha fet una societat extraordinàriament oberta i porosa, en la que l’estranger s’ha pogut anar integrant. Però tal i com ens recorda la cancellera Merkel, s’ha d’exigir joc net entre drets i deures. Així, de la mateixa manera que la societat receptora té l’obligació d’atendre l’ immigrant, també té el dret de què siguin respectades la seva identitat i els seus valors. S’ha de perseguir el que és il·legal, no el que és diferent. D’aquí la importància d’acabar amb la hipòcrita figura dels irregulars. No passem la patata calenta als municipis amb les qüestions d’empadronament que porten a discussions sobre competències, sense afrontar de cara el problema.

Aquí, des del 2008, disposem d’una eina, el Pacte Nacional per a la Immigraci& oacute;, que ha de ser garant de què el nou vingut pugui assolir les seves expectatives de millorar el seu futur i el de la seva família. Per un cop, tots els grups parlamentaris catalans, representants de la societat civil, administracions locals i associacions d’immigrants van posar-se d’acord per elaborar un document. Integrar-se en la societat de destí, no s’entendrà mai sense arribar a participar en l’ambició de futur d’aquesta societat. Si al cost emocional de l’èxode, només se li ofereixen beneficis materials, mai no es podrà superar el sentiment de nostàlgia del que s’ha deixat enrere. És doncs fonamental, veure’s amb un futur millor, no només en el pla econòmic, sinó també en el pla personal. La incorporació a un projecte col·lectiu en què es desenvoluparà el futur dels nostres fills, on puguin conviure pluralitat de creences, i on el català sigui la llengua pública comuna, faran que la multiculturalitat i els problemes que comporta no hagin estat més que una realitat transitòria. Aquest és el nostre repte. Si no és així, s’acabarà consumant una ruptura de conseqüències imprevisibles, com la que per desgràcia ja vàrem veure fa un parell d’anys a les “banlieues” franceses.

Hem d’aprofitar l’oportunitat que suposa crear un país nou, però amb una tradició secular d’integració, tolerància i comprensió. Pel meu petit país, no en tinc prou amb veure unes línies grafiades sobre els plànols on posi Catalunya. Vull una Catalunya integradora que es manifesti sempre en pau, contra la violència i la xenofòbia. Vull pertànyer a un país de referència, on els catalans, no ho siguin només pel fet de viure i treballar a Catalunya, sinó perquè vulguin ser-ho. I per això, hem de tenir un discurs clar i positiu en tots els temes, per molt delicats que siguin, i polítiques valentes, basades en la gestió dels nostres propis recursos, que ens permetin entre d’altres coses, eradicar definitivament la xenofòbia del nostre territori.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats