Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 09
15 D'OCTUBRE DE 2010

Zig-Zag


Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 1882-Martorell, 1962).

El filòsof del futur

Francesc Canosa

Conèixer Francesc Pujols és conèixer Catalunya. La sentència no pretén ser un dogma d’estar per casa. No. Busca alguna cosa més contundent, a l’estil pa de pagès: la veritat. Sí. Li demano uns segons als lectors per explicar-me. A veure. En aquest país Francesc Pujols no és massa (re)conegut. El que es (re)coneix és una profecia seva, que diu que arribarà un dia que, “ésser català equivaldrà a tenir els gastos pagats a tot arreu allí on vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent els tinguin a casa seva o els hi paguin la fonda, que és el millor obsequi que es pot fer als catalans quan anem pel món, i contat i debatut valdrà més ésser català que milionari i com que les aparences enganyen encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català se pensaran que és un savi i que porta la veritat a la mà...”. Que es conegui més la frase, l’anècdota, l’estereotip, que la persona, ja explica què és Catalunya. Poble atrapat entre bastidors: entre el putxinel·li i els fils que mouen la criatura. Darrere del putxinel·li hi ha l’home, l’ànima, la terra. Hi ha Catalunya. Pujols ja ho va deixar dit i aquí podríem acabar l’article i continuar el país: Coneix-te a tu mateixa, dic jo ara a Catalunya”. Coneix-te. Ets putxinel-li? O ésser?

I qui sóc jo? Qui és Pujols? (que és el mateix que preguntar qui-què és Catalunya?) Allà va. Mira’t i remira’t: Assagista, poeta, pensador, periodista, recol·lector d’anècdotes, inventor de la religió catalana (Hiparxiologia), observador professional, conversador infatigable, humorista militant, somiador racionalista, murri, faceciós, personatge d’una i mil llegendes, home que viu de renda, bon vivant, dandi... Sí, és això. No, no és això. Com? Sí, Josep Pla llençarà l’artefacte: era “un terrorista de l’esperit i l’enginy”. Eugeni Xammar parlarà del “gran pensador i gran vident”. Pompeu Fabra passarà de la gramàtica a la mística: “Sembla el xofer de Déu”. Salvador Dalí empeltarà les seves arrels: “Pujols és l’arquetipus de català, avui encarnat per mi gràcies a Gala”. Carles Riba li poetitzarà l’ànima: “egoista, fins a l’exacerbació, recreador arbitrari de la realitat i, alhora, irònicament conscient que la recreació no destrueix la realitat”. Antoni Rovira i Virgili serà contundent: “Es podrà estar o no es podrà estar d’acord amb les seves idees però cal convenir que res del que fa, pensa o diu és vulgar”. No està malament. Hi ha estima. Ara, qui la clava és Josep Maria de Sagarra: Pujols és el “celler espiritual” de Catalunya. Ha passat més d’un segle i d’aquest celler continuen bevent diverses generacions: Dalí, Gaudí, Pla, Sagarra, Eugeni d’Ors, Joan Salvat-Papasseit, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol, Joan Maragall... Joan Brossa, Joan Fuster, ara Pau Riba, Enric Casases, Sisa, Quimi Portet, Roger Mas.... I tants i tants! Però no es pot explicar tota la generació de pre guerra sense Pujols. Per què? Ho diu Pla. I sap el que diu. Ell hi era. Era “la meva” generació:

r

Aquest grup tingué, al meu entendre, una característica: esbrinar fins allà on fos possible en què consistia, com era fet –quins n’eren els elements constitutius- aquest monstre informe que tenien davant: esbrinar exactament què era Catalunya, fixar el trèmolo vital profund de la cosa catalana. Ara bé: en la figura de Pujols, hi trobàrem una concentració fenomenal i molt diversa de la realitat del país. És per aquest cantó que cal veure l’enorme impressió que ens féu..... el fet més important, el que explica la ressonància immensa que Pujols tingué sobre aquest grup i més tard sobre el país en general, és que, en la seva persona i a través del seu contacte personal, hom hi trobà una espècie d’essència concreta, medul·lar, autèntica i profunda de la cosa catalana”.

Voilà! Pujols és Catalunya. Ell, la seva obra, sempre han aparegut quan el país necessita il·lusió, esperança. Ho va fer durant els anys entusiàstics de la Mancomunitat i també just abans de la República, i durant la foscor del franquisme, il·lumina el país amb l’Anecdotologi. Els seus llibres, articles, anècdotes, tertúlies... Acompanyen el sismograma del país. Ell és el professional de la il·lusió. I torna. Sempre torna quan el país ho necessita. Si paren l’orella... Avui, Pujols, ho torna a repetir.... “Coneix-te a tu mateixa, dic jo ara a Catalunya”. Ara, més que mai, Catalunya es veurà obligada a mirar-se al mirall. Qui ets? Putxinel·li? Ésser? Ara, es (re)coneixerà? Serà honesta? Ara és l’hora de la veritat. Ja tenia raó Dalí quan deia que “Pujols és el filòsof del futur”.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats