Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 09
15 D'OCTUBRE DE 2010

El llibre


Per què Cap home és visible?

Dolors Miquel

Una vegada, fa anys, seia molt a la vora de L'Enric Casasses. Si hi seia així, tan empegada a ell, no era perquè volgués que m'escrivís un poema d'amor, sinó perquè l'Enric sostenia sobre les cuixes, a fregar dels genolls, un petit llibre i jo m'empegava a l'Enric, perquè el llibret s'empegava a l'Enric, de manera que a qui realment Jo m'empegava era al llibre que s'hi sostenia.

Bé, la matèria sostinguda era L'Arbre Exemplifical de Ramon LLull, una de les parts del L'Arbre de ciència, que el Doctor il·luminat va escriure entre 1295 i 1296 a Roma i que 702 anys després l'Enric i jo llegíem amb fruïció, no sé a on. I és que les màximes i exemples que contenia, sobretot les màximes, tenien una profunditat poètica tan fosca i tan rotunda, que semblava que un o una pogués llegir el cel o que hi fos impulsat a tocar el misteri amb les mans. Va ser així que anys després vaig aprofitar una de les màximes, que allí vaig llegir per primera vegada, per donar títol a l'antologia de poesia medieval. Aquesta màxima lul·liana de " Cap home és visible" m'havia despertat, ja en aquell moment, els sentits i les intuïcions, i aplicat als poetes del nostre passat medieval català, adquiria un nou sentit, que se sumava al vell, al que ens explica que, de fet cap home és visible, ni en la seva essència, ni en la seva existència. Que allò que hi veiem és la llum.

Perquè les paraules del passat ens arriben fetes de llum. I de matèria. Els pensaments del passat ens arriben en els vells manuscrits, extrets de pells d'animals i gravats allí -talment fossin tatuatges- amb tinta. És sobre aquesta pell on existeixen contra la llum i des d'on poden encara rebotir si són pronunciats i esdevenir aire i ser novament eco de l'home i de l'aire. Els paelògrafs en saben llegir els signes, i ens els reescriuen seguint la nostra convenció actual. Els editors ens els fan arribar. Però allò que passa sovint és que alguns girs semàntics o sintàctics, alguns estrangerismes de l'època i d'altres causes dificulten la seva comprensió. És la vida de les llengües, el seu canvi amb el pas dels anys. És aquesta trasmutació la que fa que, quan els parlants ens aboquem al nostre passat lingüístic, experimentem una sensació similar a la que ocorre quan retrobem una persona que fa 20 anys o 15 o més que no vèiem: ens costa de reconèixer-la. Hem de fer un gran esforç per ubicar-la, i encara més per recuperar la confiança i la intimitat a causa de l'estranyesa que el físic ens ha provocat. En aquest procediment, com a lectors, perdem la intensitat. Aigualim la festa de la paraula. Perquè hi ha festa.

Per entendre a què em refereixo amb la festa, cal que torni a tirar enrere, que reculi fins a l'època de la transició cap a la democràcia, i m'ubiqui a la Universitat Central de Barcelona, en una de les aules prop del pati dels tarongers bords. Jo dec ser molt jove -20 anys?, 19?-. No vaig gaire a classe, però aquell dia hi he anat. Hi ha el medievalista Espadaler. És sobre una d'aquelles tarimes amb pissarra gris i taula funcional. Seu a sobre amb les cames pengim-penjam. Ens està llegint una preciosa poesia del Capellà de Bolquera. Per entendre-la, a nosaltres, ens cal fer una operació a mig camí de les traduccions de llatí i de grec. Un cop jo ho he aconseguit, he aconseguit desxifra-la, i la llegeixo amb aquella cadència de dolor que porta el seu ritme, sento un plaer absolut en la lectura d'aquesta peça. Fins al punt que mig m'hi obsessiono i m'hi apassiono. Sempre hi he estat mig obsedida, de manera plaent, en el capellà de Bolquera i en la seva peça "Els fets de Déu són obscurs, més que la nit obscura" ( Aquests versos sí són una festa!).

Portada per aquesta sensació, i per la passió, llegeixo més medievals, m'agraden. M'agraden molt. A més trobo que en ells hi ha una sensació de llengua que no pateix de les distorsions d'inseguretat, decadència i falta d'autoestima que veig a la meva època. Això encara m'anima més. Necessito autoestima ràpidament, necessito com aigua sentir en la meva llengua, una llengua segura, sense contradiccions, sense necessitat d'autoafirmar-se. Que sigui sense més. Els medievals m'ho donen. És per això que decideixo actualitzar-los, perquè els altres puguin gaudir-ho, perquè tothom pugui gaudir-ho.

La cultura, i sobretot el passat de la cultura, és una qüestió de llum. Segons la il·luminem la veurem. Som nosaltres qui tenim els llums i qui decidim cap a on enfocar. De fet, això és tot el que podem fer perquè ja se sap que cap llengua és visible....

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats