Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 09
15 D'OCTUBRE DE 2010

Cròniques de la Catalunya Independent


Els enemics interiors de la independència.

Els nostres enemics

Caterina Roger

Ara potser tot sembla fàcil d’entendre, però en aquells anys previs a viure lliurement, a viure en el nostre país independent, tot era complicat, incert i confús. Sovint reduíem els perills a un enemic exterior. Madrid o Espanya era qui no ens permetia viure en llibertat, qui ens espoliava i reprimia els nostres desitjos de decidir per nosaltres mateixos, democràticament. Era ben cert, Espanya s’havia concebut en contra de Catalunya ja des del 1714, per viure a costa de la feina dels catalans, per cohesionar als espanyols en contra dels catalans. Però també era cert que existia una cinquena columna, una força interior composada per catalans que actuaven sempre en contra dels interessos catalans; eren els catalans conquerits mentalment amb l’exigència que els catalans havíem de ser solidaris a la força vers els espanyols i mai a l’inrevés, eren aquells que votaven partits espanyols i espanyolistes, quasi bé el 40%.

Però el pitjor enemic érem nosaltres mateixos: Els que s’anomenaven nacionalistes i independentistes. Les lluites internes per un migrat poder entre personalismes, entre aquells que encapçalaven grups i partits competint per ser els únics, per tenir l’exclusivitat del patriotisme; aquests també eren els nostres enemics. També ho eren els que sempre deien que no era temps per viure en llibertat, que mai tocava iniciar el camí clar vers la independència. I aquells altres, al servei secret d’altres interessos, que promovien la divisió. No podem oblidar com els interessos hegemònics s’infiltraven per poder avortar la independència.

També existí un enemic subtil i decisiu en les ments de bona part del moviment independentista. Un independentisme molt conservador, que pretenia assolir la independència sense canviar res, que deia que primer ser independents, que després ja veuríem què faríem. La realitat va ser totalment al contrari. No ets lliure ni independent si no és perquè vols ser diferent del que t’han obligat a ser, és només quan comences a decidir per tu mateix quan s’inicia el procés d’autodeterminació i el camí de la independència. El dret de decidir no es reclama, es practica! Es practica cada dia i en tots els aspectes de la vida.

La major part dels ideòlegs i dirigents independentistes no sabien quin país volien, o encara pitjor, s’identificaven amb les restes del naufragi històric. Es queixaven que no hi havia idees, que mancava lideratge. En realitat menystenien les idees i iniciatives que sorgien, depreciaven la capacitat innovadora de la part més dinàmica de la societat catalana. Els líders no lideraven, procuraven que ningú els fes ombra, procuraven conquerir càrrecs i gaudir dels privilegis que es derivaven.

La independència no la van fer els que la reivindicaven sinó aquells altres que els calia construir un país somiat, un país nou, un país lliure, una nació sobirana governada democràticament pels ciutadans, on el Govern fou simplement el seu administrador eficient i respectuós amb la voluntat política del poble.

El camí vers la llibertat nacional el van fer aquells que van reinventar el país, aquells que volien un país sostenible, integrador dels nouvinguts, un país decidit a viure en pau, a establir la justícia social, a aprofundir en el sistema democràtic, a integrar plenament l’ètica dins el sistema econòmic, a fer una Pàtria lliure.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats