Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 09
15 D'OCTUBRE DE 2010

Sobirania & pensament


Manneken Pis a Brussel·les.

Per què Espanya no pot ser un estat federal

Elsa Alvarez

Aquest setembre he fet un viatge per Flandes i Brussel·les, i a resultes del que hi he vist i de les lectures que he fet, vull establir una comparació entre el federalisme belga i l’estat de les autonomies espanyol.

D’antuvi, la Constitució belga defineix l’Estat com a federal a l’article primer, a l’article segon hi defineix les tres comunitats que l’integren, i a l’article tercer, les tres regions que també l’integren. Cal dir que Bèlgica no sempre ha estat un estat federal. Ans al contrari, des de la seva formació, el 1830, va ser un estat unitari fins al 1970, en què van començar les reformes constitucionals en profunditat per canviar l’estructura de l’estat i convertir-lo en un estat federal. Va haver-hi tres reformes més: el 1988, el 1993 i el 2001.

Així doncs, les tres comunitats que integren Bèlgica són la francòfona, la flamenca i la germanòfona. Són comunitats lingüístiques. Les regions són Valònia, Flandes i Brussel·les-capital. Es basen en la territorialitat provincial del país i se superposen a les comunitats, ja que la comunitat flamenca es correspon amb la regió de Flandes a excepció de Brussel·les-capital, que és una regió a part, i la comunitat germanòfona s’insereix a la regió de Valònia. Totes sis entitats queden perfectament definides a la Constitució.

A part del legislatiu i de l’executiu federals, cadascuna d’aquestes entitats tenen executiu i legislatiu propis, llevat de Flandes, on es va optar per unificar el legislatiu i l’executiu de la regió de Flandes i els de la comunitat flamenca en dos de sols. Com que tot això queda ben definit a la Constitució, no hi ha estatuts d’autonomia per a ningú. No calen.

D’altra banda, el govern federal ha de ser, per llei, paritari entre ministres francòfons i ministres neerlandòfons. Això, que a les nostres latituds pot sonar estrany, es deu al fet que a Bèlgica no hi ha partits que s’estenguin per tot el territori estatal, sinó que hi ha partits flamencs i partits valons, de tot l’arc de colors. De la mateixa manera, els ciutadans valons només poden votar partits valons, i els flamencs, partits flamencs. Així, com que és impossible que cap partit obtingui la majoria absoluta, el govern sempre ha de ser de coalició i sovint hi ha molts problemes per formar-lo, com és el cas present, amb una negociació impossible entre els democratacristians flamencs i els socialistes valons, partits guanyadors cadascun a la seva regió.

Un element clau en la configuració de l’Estat belga és el dels idiomes. A Bèlgica hi ha tres llengües oficials: el neerlandès, el francès i l’alemany, però cada govern comunitari en regula l’ús, de manera que el francès només és oficial a Valònia i a Brussel·les-capital, el flamenc només ho és a Flandes i a Brussel·les-capital, i l’alemany només ho és a la franja de Valònia que ocupa la comunitat germanòfona.

Per acabar l’exposició sobre el federalisme belga, m’agradaria introduir la noció d’equipol·lència de les normes. En virtut d’aquest principi d’organització d’un estat federal, les normes federals tenen el mateix rang, la mateixa força, la mateixa efectivitat que les que elabori qualsevol legislatiu regional o comunitari, cadascun en el marc de les seves competències, que a Bèlgica, són exclusives per a tots els legislatius: federal, regionals i comunitaris. No hi ha compet& egrave;ncies concurrents, i les matèries que regulen les regions i comunitats no les regula l’Estat. A tall d’exemple, no hi ha ministeri de cultura perquè aquesta és una competència de les comunitats.

Feta aquesta exposició, quina és la realitat que hi ha a Espanya? La d’un estat sorgit d’una dictadura que es va voler descentralitzar cosmèticament a través d’una Constitució que no defineix cap entitat territorial i que apunta cap a un estat de les autonomies que avui dia no agrada a ningú: ni als qui voldrien l’Espanya unida, ni als qui la voldrien federal o confederal, ni molt menys, als qui aspirem a la llibertat de Catalunya.

Espanya només podria ser federal si el legislatiu i l’executiu espanyols ho volguessin i canviessin la Constitució. Però això no és possible. Després de veure i d’analitzar el federalisme belga, és inimaginable que l’article primer de la Constitució espanyola digués que Espanya és un Estat federal. Ara per ara diu el mínim en una democràcia: que és un Estat social, democràtic i de dret. I prou. Parla de nacionalitats i de regions, però no en defineix cap. Només defineix el procés perquè es constitueixin les comunitats autònomes.

Algú s’imagina que hi hagués d’haver un govern central (perquè aquí en diem ‘central’; a Bèlgica en diuen ‘federal’) amb paritat de ministres castellans, bascos, gallecs i catalans, per llei? I que a Catalunya l’única llengua oficial fos el català? Seria un escàndol. Això sí: en l’esquema belga, al PSC se li hauria resolt per sempre el problema del grup propi al Congrés, atès que no hi podria haver partits espanyols.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats