Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 07
15 DE JULIOL 2010

Zig-Zag


Fotos Francesc Canosa

Rafael de Ribot, director de El Singular Digital

Francesc Canosa

Si hi ha un univers que està mutant, capgirant... i de tot i més i encara més (i espera!) és el de la comunicació. Avui molts mitjans de comunicació són dinosaures en un món de llampants gaseles comunicatives. A casa nostra, a més, l’esclat des de fa uns anys del domini .cat ha obert la porta d’una de les grans assignatures pendents: la comunicació. Per aquí zigzaguegen els diaris digitals, que han brotat i salten per tot arreu. Són digitals, però recorden, beuen, d’aquells diaris de la Catalunya del primer terç de segle que ho van fer renéixer tot a cops de paper. Ahir, avui, el paper és el mateix: la mirada política és l’eix transversal d’aquests diaris. A més de nou terreny de joc i altaveu per joves i també bregats periodistes. Amb una dilatada experiència (TV3, Catalunya Ràdio, RAC, Comunicàlia) Rafael de Ribot fa una mica més d’un any que dirigeix un del digitals catalans de referència: El Singular Digital. Llegim-ho.

En els darrers anys han nascut molts diaris digitals a Catalunya, però són referencials?

Són referencials? Sí! Quina és la diferència dels nostres mitjans on line respecte els altres? Tot i ser referents no han passat a ocupar un espai de lideratge dins dels mitjans de referència. Altres cultures més madures, des del punt de vista empresarial, han fet apostes molt més grans que han permès que mitjans on line marquin l’agenda. En aquest moment nosaltres som capaços de marcar tendències, però no marquem l’agenda. És a dir, per les circumstàncies determinades del nostre país, falta un mitjà on line que tingui darrera una empresa molt forta.

És un problema de país?

També és un problema de país, però no som els únics a qui ens passa. Jo crec que en un altre moment del país hauríem trobat més apostes. El país ha assumit un lideratge en innovació en molts àmbits. En aquest moment, aquí, no hem tingut la musculatura suficient ni per ser els primers ni per ser els que tinguin més capacitat de risc. No som els únics a qui ens passa, però em sorprèn que ens passi a nosaltres quan precisament havíem estat una societat molt oberta a incorporar noves estructures. En estendre el desenvolupament de la xarxa Catalunya va ser pionera i es va desenvolupar m& eacute;s ràpid que d’altres llocs. Des del punt de vista de crear empreses prescriptores... potser també es va començar a anar per endavant, recordem alguns portals que van néixer al país, però això no ha eclosionat amb els productes periodístics que realment marcaven tendències.

Els digitals es mouen en un espai polític. Els hi falta fer el salt cap a un terreny més àmpliament periodístic?
A veure ho parlo amb prudència. Crec que el fracàs econòmic de les grans apostes pels portals va fer replantejar moltes coses i ara actua com a llei del pèndol sobre els altres productes que es van voler especialitzar. Ens ha, potser, creat diaris molt més oberts a la informació que no aquells tan sectorialitzats. Jo crec que això és comprensible, és a dir, a partir de l’especialització i dels petits nínxols hem creat productes viables on assumim menys riscos, però en canvi els grans productes necessiten molta més inversió i per tant, tenen molts més riscs. I és molt més difícil tenir un lloc a la xarxa fent productes en català perquè el mercat en termes de volum és el que és. A partir de l’especialització el mercat es pot acotar molt, amb això sí que pots sobreviure. En canvi, per exemple, la llengua anglesa té un mercat universal. Al català, aquí li falta, potser, una certa dimensió per fer apostes periodístiques més grans. Dit això no crec que per aquest motiu s’hagi de ser menys ambiciós. I segurament aquestes noves realitats periodístiques s’han de basar en la capacitat de cooperació entre mitjans de comunicació ja existents.

És curiós que un país com Catalunya, que ha donat històricament empreses d’èxit en diversos àmbits, que té les millors escoles de negocis, que té esperit comercial... en canvi en el sector de la comunicació no ens en sortim massa. Què creu que passa?
Hem tingut moments de gran efervescència empresarial, hem tingut grups de comunicació que han intentat sortir fora, no hem sigut diferents que els altres, i els grups editorials han estat potents... Però jo també tinc molts interrogants, per què no hem estat capaços de crear grups de comunicació més potents i amb més capacitat d’externalitzar els seus productes. No ho sé. Les respostes a aquesta situació han de ser sectorialitzades.
 
Per exemple?
Doncs hi ha grups que fan pedagogia, d’altres van al seus interessos... Però en tot cas sí que és veritat una cosa: tenim un problema. No tenim portaveus. Catalunya no té un portaveu mediàtic. La gent sap quan es defensa una determinada sensibilitat política a la cultura anglo saxona a partir dels mitjans de comunicació, això no ens passa a nosaltres. Ens ha faltat qualitat empresarial. 

El Singular Digital va arribar a un acord, fa uns mesos, amb un altre diari digital de referència com és Nació Digital, és aquesta la fórmula? Fer aquestes aliances?
Aquest acord no el fem com una solució per res, ni és la fórmula, però la solució passa per coses com aquestes. Aquí dos empreses que funcionen, que són rentables, diuen: compartim uns criteris. En el nostre cas de país i concepte de com es fa el periodisme. Vam veure que érem compatibles malgrat ser competència, i vam buscar un acord de col·laboració. Jo crec que entendre aquestes oportunitats en l’àmbit d’altres mitjans i en l’àmbit de partners econòmics, tecnològics... és una part de la solució per començar a explotar o entendre industrialment de forma diferent el mitjà, o el mitjà tradicional.

I el que sí ocupen els dos diaris és una franja molt important de Catalunya: la sobiranista, oi?
Sí, sí, quan parlem de que tenim el mateix concepte de pa& iacute;s, és que els dos tenim una sensibilitat nacionalista, sobiranista, clarament identificable. I d’altra banda creiem que el periodisme s’ha de fer des de la proximitat i, per tant, entenem el país com una totalitat i quan volem començar a informar des de la proximitat busquem uns partners que creuen que el periodisme de país es fa des de cada una de les localitats on passen les coses. El país té 900 i escaig de municipis i encara no tenim un mitjà que sigui capaç de tenir prou capil·laritat però si algú ha crescut amb la idea que el periodisme s’ha de fer des de la proximitat és Nació digital  i això ho hem valorat molt. Ells suposo que de nosaltres han valorat aquesta mateixa idea, ja que, geogràficament, una part molt important dels nostres lectors vénen de Barcelona i de l’àrea metropolitana, i és un espai en el qual no hi ha competència sinó capacitat de  creixement.

Els diaris digitals són eines per a la reconstrucció nacional? 
Jo crec que va molt lligat amb allò que dèiem. Aquell que busca mercat per si mateix, ja usa l'anglès que li dóna un plus, aquell que està fent l’ús del català és perquè té una convicció al darrere. És una eina? Sens dubte. Crec que gran part del que estem vivint ara mateix amb la capacitat d'interconnexió del catalanisme polític no seria possible sense l’espai digital. On hi ha el debat, la discussió... és a l’espai digital, això és així pel que hem dit, com a fenomen específic, com a militància, ús de la llengua, però a més hi ha d’altres factors. 

Quins?

La premsa tradicional acostuma a ser un espai segmentat i d’eliminació. Si jo sóc lector d’un diari no en sóc d’un altre, en canvi, a la premsa digital, si jo sóc lector d’un diari i tinc un hàbit, és més fàcil que en llegeixi més d’un a l’hora. Al final aquest lector acaba acumulant productes on se senti còmode, de diferents sensibilitats, que responguin al seu univers, i hem vist que aquests lectors estaven orfes de productes propis. Segurament un lector catalanista amb consciència política, etc. I a la xarxa ha localitzat un lloc, precisament, on aconsegueix el que no troba a la premsa tradicional i en pot fer un consum no selectiu, no excloent, d’un mitjà respecte als altres.

I pel que fa al debat de la independència, quin paper juguen els digitals?
Un paper clau perquè aquests són debats que es retro alimenten. A la nostra societat, en la qual la velocitat per la resposta és bàsica per no perdre l’interès en la pregunta, la capacitat de fer això a través dels digitals és bàsica. En el punt on ens trobem és absolutament clau.

A les properes eleccions a la Generalitat també jugaran un paper important?
Sí, clarament. No sé fins a quin punt les campanyes electorals incideixen en el resultat de les eleccions, per tant seria molt pretensiós dir que els mitjans seran tan o més influents que la pròpia campanya, no ho sé, però no ho seran menys, perquè aquell públic actiu, que d’una banda és prescriptor, i aquell públic inquiet,  susceptible d’ésser impactat, es troben a l’espai digital, a dia d’avui. Per tant si al final una campanya electoral es juga un 10 o 15 per cent de la intenció de vot, aquest 10-15 per cent d& rsquo;electorat segurament consumirà premsa digital, i a més, allà hi hauran abocat els esforços per ser-hi tots els qui intenten ser prescriptors polítics. Jo crec que una de les coses que a casa nostra no ha eclosionat de la mateixa manera que en determinades democràcies madures ha sigut això. Però això que ara veurem a les nostres eleccions, ja ho hem vist en d’altres. Segurament el paradigma seria Obama i l’ús de la xarxa, però dir això és dir poc. Mirem el que ha passat a França, Anglaterra...

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats