Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 07
15 DE JULIOL 2010

Sobirania & pensament


Màrius Torres (1910-1942)

Màrius Torres i la paraula tel·lúrica

Maiol Sanaüja

Hi ha poesia que és assaig. I és que hi ha paraules encadenades que són un relat en vers. Perquè la capital del Segrià és la punta de llança d'un Ponent que, tot i ser àrid, i sovint també eixorc, mai s'està d'orgues i prefereix dissipar la boira, escampant-la, reduint-la al que és: una nosa. Màrius Torres (Lleida, 1910 - Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 1942), doncs, és la veu tel·lúrica que no ve a parlar de flors i violes, sinó més aviat de l'esclat d'aquelles flors que naixeran quan les violes restin d'ésser tocades.

Amb Poesies de Màrius Torres, es revela que l'endemà dels dies és un camí que farem tots; si bé a mercè de la misericòrdia d'un diàleg distès i serè amb Déu, també mitjançant el monòleg interior, ja que escoltar-se és redimir la solitud. I llavors, sense més, la confessió entra en joc: "s'entrelluca -en paraules de la curadora de l'edició, Margarida Prats- la dualitat entre confiança i temor davant la divinitat."

No en va, Carles Riba afirmà que la poesia de Màrius Torres "brolla sempre des de la crisi". La guerra civil i la malaltia, el fraticidi i la tubercolosi, van recloure'l en un coll d'ampolla, del qual ja no en sortí més, sinó transposant la finitud en un conte el menys amarg possible, però amb un realisme estremidor. Perquè... qui no s'ha sentit atret per l'absolut quan les hores són baixes? Per descomptat, ell, sí!, encara que mai va allitar-se amb la vanitat d'un llenguatge costós, intel·ligible. Escrivia amb serenitat religiosa, similar a la tenacitat de Salvador Espriu, perquè el pitjor càstig que hom pot rebre si creu que parla una llengua assolida és que li neguin l'evidència i concloguis la teva estada en aquest món en un santuari, a Puig d'Olena, criant malves, rebel·lant-se amb el temps, ja inexorable, i que d'un dia o l'altre sonaran les campanes de vellut.

D'aquesta manera, en Màrius Torres veiem el rastre d'un astre que sap brillarà per la seva absència terrenal, però que el seu fervor el pot convertir en un poeta panteista. Cal que la parla sigui usual; d'aquí el simbolisme de les seves ratlles. Existir malgrat la crua realitat que t'ha tocat viure, vaja. Potser per això conjuga l'advervi mortament sense rancor, com qui declina un moriré sense que caiguin les llàgrimes. En aquest sentit, hi trobem la clàssica picada d'ullet anglosaxona amb "Si no estigués trist, res no fóra tan bell". Perquè llegir Shakespeare o Wordsworth és limitar-te a esmenar un final inevitable amb un somriure, tot i ser-lo, en essència, compungit.

Aleshores, és quan -qui tingui la caritat de llegir-me per primer cop en aquest butlletí- veurà que mai no s'és prou fort per fer el darrer viatge sol. Un comiat necessita companyonia. Un adéu-siau no es pronuncia sense que hi hagi algú que et curi les llagues i, mentrestant, et sigui un suport perquè l'argúcia amb el "dolç àngel" sigui una timba que, bo i sabent que perdràs la partida, no se't tindrà en compte que mai arribis a pagar el deute. És per aquest motiu que penso que el dia que me'n vagi (a mi em tocarà, també, atès que ningú se n'escapa, de la mort), m'agradaria que m'abracés una Mercè Figueras, i cantar, plegats, tal i com Lluís Llach versionà la Cançó a Mahalta, "En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, sento, som si em seguís, el teu batec suau".

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats