Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 06
15 DE JUNY 2010

Zig-Zag


Fotos Francesc Canosa>

Patrícia Gabancho, escriptora i periodista

Francesc Canosa

Doncs gràcies. Ja era hora que es comencés a dir clar i català que la classe mitjana és la que sempre ha tirat endavant el país. És la frontissa que no es veu però que fa obrir i tancar les portes. La mitologia i les flors sempre se les han endut d’altres: de l’obrer llaminer a l’aristòcrata potiner. És la història d’aquests país: sempre els altres, mai nosaltres. Si vostè és un atrapat, un frontissa, un invisible, la lectura de Patrícia Gabancho li desclucarà els ulls perquè 1) Ens fa veure coses que coneixem des d'una altra perspectiva 2) Ens fa veures coses que no havíem vist del que coneixem. Doble. Bifocal. Així és que els dos darrers llibres de Gabancho, El retorn dels catalans (Meteora) i Joan Laporta. De la presidència del Barça al Palau de la Generalitat (Columna) no deixen de ser una frontissa. La frontissa que sempre mou el país, fins i tot quan grinyola insuportablement.

Aquella noia que va aterrar a Catalunya el 1974 es pensava que arribaria fins aquí?

Pensava tenir una vida llarga i pròspera, ha, ha, ha.

Però pensava que seria tal i com és avui?

No, no. Immediatament, del 1974-1978, vaig militar a l’independentisme, això ho explicaré al proper llibre, i el 1978, amb la Constitució, vaig dir: això s’ha acabat, no hi ha res a fer, plantegem-nos l’autonomia a veure quin profit. I em vaig dedicar a la meva vida privada. I el que no em podia imaginar és que al 2010 tornaríem a l’independentisme.

Per què ha evolucionat Patrícia Gabancho cap a l’independentisme, i d’altra gent no?

Ja portava la llavor i perquè crec que no tinc relació amb Espanya. Com que sóc argentina, la meva relació amb Espanya és nul·la. No tinc prejudicis, pors, ni manies, per tant només penso en el marc polític català. I com que sóc d’un pensament bastant radical, en el sentit que no m’acoquino davant la realitat, arriba un moment que la realitat s’imposa, però ara en aquest moment hi ha un 37% de la gent que ja es declara independentista. És un brutalitat, haver fet el salt del 21 al 37% en una enquesta de La Vanguardia, que és el diari conservador que a més fa una aposta seriosa per CIU.

D’acord, hi ha més Patrícies Gabancho, però el gruix més important no fa aquesta evolució?

Sí, perquè de vegades estan molt agafats per projectes diferents, per exemple, militants del PSC estan encara agafats a la utopia del federalisme o són sincerament espanyolistes. O gent de CIU que estan encara situats molt en la moderació, que diuen: “ja m’agradaria però ai, ai,”, i llavors a aquesta gent li costa molt trencar aquesta barrera. Un canvi de posició tan radical necessita un esforç de reflexió i hi ha gent que no reflexiona i es queda estancada. És molt legítim. Ara, no vol dir que aquesta gent, en el moment d’un referèndum, o que una minoria tiri endavant, no s’hi afegeixin

Intel· lectuals propers al PSC, com Josep Ramoneda, o Juan José López Burniol, sembla que estan caient del cavall, cauran del tot?

Òbviament, tant en Ramoneda com en López Burniol són dos persones que pensen i pensen sols, no pensen dins d’una doctrina. Com que són gent que pensen veuen evidències, lliguen caps, i diuen: això s’ha acabat, o hi ha un canvi molt radical per part d’Espanya, o acabarà amb la independència. Per tant, intel·lectualment, la idea de la independència no els repugna perquè ells no estan sotmesos a la missió política d’impedir-ho, que és el que està fent el PSC. Això m’ho va dir un militat: “La meva feina és que tu no te’n surtis, i que Catalunya no sigui independent”, i això ells ho tenen molt clar.

Per tant, veu un divorci intel·lectual i polític?

Sí, perquè el PSC, té la missió d'encaixar Catalunya i Espanya al preu ideològic que sigui. Si cal que enredem, si cal que enganyem, si cal que rebaixem la temperatura nacional, ho farem. I per altra banda està CIU, que és un partit instal·lat en l’ambigüitat i en el cagadubtisme. Agafen per una punta, per una altra, però amb un projecte que la gent percep com més nacional, perquè, en tot cas, no tenen lligams amb partits estatals, i diuen: el vent ens va a favor, de moment, no ens ho plantegem. Així com el PSC no tant, el votant de CIU s’ha independitzat molt, però encara pensa en l’esquema espanyol. Quan tu sents parlar el Duran i Lleida està pensant en Espanya, està pensant igual que en Cambó. Està cent anys endarrere.

Troba a faltar que Jordi Pujol, i d’altres, no diguin que l’única sortida possible és la independència?

Sí. En el cas del president Pujol, que té una força moral molt importat, i que està a punt a punt, perquè cada vegada avança un passet més, que no faci el pas definitiu i no digui: escolti, això s’ha acabat, ara anem cap aquí, o potser dient, per l’edat que té: no sé si hi arribarem, però és la solució. Jo això ho trobo absolutament a faltar, i crec que és un problema que té amb la seva trajectòria i és un error.

Per què és un error?

És a dir, ell diu: si dic això em carrego el pujolisme, però és que el pujolisme tenia sentit quan era el pujolisme, perquè en aquell moment la independència no la plantejava ningú i a més era impossible. Fins que no arriba la unió europea, la globalització és impossible plantejar-se la independència, per tant tenia raó el pujolisme. Que ara ell digui: el pujolisme va estar bé, mentre va durar, amb tota la critica que se li pugi fer, jo tenia raó aleshores, i ara la raó em porta a dir que hem de treballar per la independència. Cosa que la gent més jove de CIU ja diu, perquè Artur Mas diu que si hi hagués un referèndum votaria que sí.

Creu que en Pujol ho dirà algun dia?

Sí, jo crec que sí, va avançant, li costa molt, però jo crec que sí, sobretot si li expliquem que dir sí ara, no és carregar-te el que vas fer abans. Cada cosa al seu temps, els processos maduren.

I ara és temps del retorn dels catalans...

Jo crec que el catalanisme en aquest moment es basa en dos factors que són específicament: la catalanitat i l’excel·lència. Aquestes dues coses les encarna la classe mitjana catalana, que pot ser amb incorporacions de gent vinguda de tot arreu, perquè justament la societat és molt permeable i en aquesta classe mitjana s’ha incorporat molta gent vinguda de la immigració espanyola, però és una classe mitjana catalana, i és la que farà el país, la que sempre l’ha fet. El que no podem agafar com a patró de l’ambició de Catalunya és la classe obrera, perquè això és un suïcidi social. La classe obrera l’hem d’arrossegar perquè es vagi incorporant a la classe mitjana, i deixi lloc pels que arribin a la societat per baix i tot el procés vagi circulant, però ara en aquest moment ens governen tenint com objectiu acontentar les necessitats de la classe obrera, això és anar endarrere, això és d’un país mediocre. En canvi, els que jo dic l’smart power, estan no només amb una gran ambició política, sinó també amb una gran ambició de construcció nacional.

Com és aquesta classe mitjana, que rebrota, que retorna i que també en formarien part figures com en Laporta, oi?

També, també. És aquesta generació del power point. L’altre dia una persona em parlava d’una universitat en concret, no parlava del professorat, sinó de la gent que gestiona, i em deia que n’hi ha uns que són una catàstrofe i uns altres preparadíssims, gent amb carrera, màsters, anglès, viatges a l’estranger... i aquesta ambició... Quan Catalunya històricament toca fons, rebota amb una gran projecció internacional de dir: estem al punt més alt de la mediocritat, necessitem una generació formada. I això és la junta de Comerç, la primera Industrialització, això d’enviar el fill a Manchester. I ara és la classe mitjana catalana la que envia els fills a l’estranger. I això és el que mourà el país. I ara la gent formada entre 35 i 50 anys té una formació potent.

Potser el que falta és lideratge...

La classe política és un desastre però això ho passarem. Passarem davant de la classe política i la classe política vindrà a això. Falten lideratges a totes bandes, també a l’independentisme.

I aquests líders sortiran?

No emergiran tots a l’hora per& ograve; quan la societat pressiona molt i està per davant, els partits segueixen. Ara aquest període de mediocritat és perquè eren els únics que parlaven, aleshores els partits són de mantenir el status quo, però quan la societat tiba cap endavant els partits s’hi han d’acomodar. El procés d’ara allò interessant que té és que la gent lliure, sense consigna i doctrina, està tirant endavant el procés, i l’estan tirant a tot arreu. Ara tens un estol de professors universitaris que estan a l’estranger, en Joan Ramon Resina, en Carles Boix, absolutament sobiranistes, però no és només això: és sobiranisme, regeneració política i excel·lència, és que sí no ens en sortim amb això! És que la gent t’ho compraria! Si ho poses a un mercat dels països voldrien això!

I què falta? Falta temps?

Sí, però això quallarà, perquè ha quallat sempre. Va quallar a la revolució industrial amb la Junta de Comerç, va quallar el 1901 amb la Lliga, el 1931 amb ERC... Són salts endavant i com es fa? Amb partits improvisats. Mira el panorama espanyol: has de triar entre una Zapatero absolutament buit, i un Rajoy absolutament buit. I a més amb tota la carcadureria aquesta profunda d’Espanya. Aquí estem molt millor, perquè la gent està molt mobilitzada

Per tant, els catalans, ja tenim relat?

Jo crec que el relat és el retorn dels catalans. M’estic referint a la classe mitjana catalana que té o bé l'emoció catalana o l’argumentació catalana, però que és conscient del que passa, aquesta gent ja ha fet el relat: Espanya no ens serveix, anem al nostre projecte sense rebaixes. Això és fantàstic, perquè això fa deu anys endarrera no hi era.

Molt bé, però no tenim mitjans de comunicació per explicar aquest relat

Sí, això és molt greu. I amb els trontolls del l’AVUI em preocupa molt perquè aquest debat està sent vehiculat per l’AVUI, però això no és un tema que es pugui plantejar a la tele, perquè la gent mirant la tele està en una altra història. Ara, jo crec en les minories. Els passos endavant els fan les minories, l’status quo el fan les majories. Hem de passar de la política de majoria a la de minoria, això és elitista, però jo sóc elitista. Quan necessites fer un salt el necessita la minoria, clar que has de passar per les urness i ser democràtic, però aleshores la majoria segueix.

I la immigració quin paper juga en tot això?

Aquest és un altre dels tabús catalans. Els immigrants nous tenen l’avantatge que no són espanyols, que Espanya els puteja, perquè la llei d’estrangeria és espanyola, la policia que els persegueix és espanyola, per tant, tenen un rebuig a Espanya i si tu els ofereixes un projecte en què tots comencem de zero i el dia que siguem independents tu seràs igual de ciutadà que jo, això els engresca molt. I després als africans no els hi has d’explicar el què és un país colonitzat i si tu els hi parles de llibertat diuen: ah sí, on s’ha de firmar. I els llatinoamericans, la nostra èpica nacional és la independència d’Espanya, per tant no és difícil d’explicar això.

Així?

L’únic problema és que els partits estan manipulant molt la immigració nova, sobretot la llatina perquè és la més fàcil d’espanyolitzar i s’estan creant organitzacions amb les mateixes subvencions i els mateixos objectius i control polític del PSC, a través de la diputació i l’ajuntament, com la Fedelatina, i això ho porta el Josep Maria Sala, que és el senyor que va muntar les cases regionals. I ara volen fer una feria d’abril de llatins, i tenen milions, milions. Per què? Perquè mantinguin els llatins espanyols. Això ens ha de preocupar si considerem que els immigrants són tontos, si considerem que són persones i que a les persones s’hi arriba amb arguments.

Així, la veurem la independència?

Sí, i tant! Jo crec que en una o dues legislatures ho hem de resoldre perquè sinó entrarem en un procés com el del Quebec, els processos o surten molt ràpid o s’estanquen.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats