Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 06
15 DE JUNY 2010

Vida d'un diletant


Il·lustració Joaquim Pijoan

Els treballs i els dies

Joaquim Pijoan

Lentament, el temps se’n va, i tot el que és essencial sembla continuar igual, com si la immutabilitat fos la llei que ens regís. I tanmateix, l’aparença externa de les coses canvia a un ritme frenètic, les modes, o això que ara en diuen les tendències, s’imposen i transmuten a la velocitat de la llum, el que avui és actual, l’endemà ja és passat, talment el temps ens catapultés vers un buit infinit i insondable, aquest no- res a què ens aboca la postmodernitat. Potser és una sensació, o un estat d’ànim de qui té més passat darrere seu que no pas futur davant la mirada, el cas és que el diletant busca en va un penyal on descansar un moment, respirar profundament, fugir de la vertiginosa cursa que el món no para de presentar-li com a única possibilitat de vida. I el troba, finalment, sense haver de cridar aquell infantil: pareu el món, que vull baixar...

Ressegueixo les galeries de Consell de Cent, hi trobo una mica de tot, plaer per als sentits, sentit per a la ment que no para d’interconnectar sensacions. Un galerista m’ofereix una oportunitat única, temps de crisi, moment de comprar, qui s’ho pugui permetre, la peça és llaminera, l’autor un nom sòlid del panorama local de l’art, però continuo el meu camí, no tinc esperit de col·leccionista. Faig un cafè a l’Starbucks, em penedeixo de no haver aprofitat l’ocasió tan especial, però resisteixo la temptació de tornar enrere. El Coffee Shop té una música de jazz agradable, la clientela és escassa, solitaris que treballen amb els portàtils, una dona jove que llegeix un bestseller de Dan Brown, una parella que conversa animadament, ves a saber què tracten... Després, baixo fins al carrer de Petritxol i entro a la Sala Parés, una galeria que sempre m’ha agradat de freqüentar, pintors amb ofici i alguna cosa més que ofici. És la pintura-pintura que els profetes de la crítica d’art han sentenciat una i mil vegades, i que torna un cop i un altre, potser perquè el mite de l’etern retorn és una de les realitats més tossudes de l’home, ens agradi més o menys. Hi ha qui tot ho voldria com sortit del no-res, sense passat, i no, tot torna, i reneixen de les cendres les imatges que l’home ha transmès generació rere generació... I així fins a la fi del Temps.

Algú va dir que si no s’hagués inventat el llenguatge, les paraules i la capacitat de dotar-les d’ un sentit, el gran misteri de la sintaxi, la música seria el gran mitjà de comunicació humana. I en certa manera ho és. Comunicació de l’esperit. Quan arribo a casa, cansat de caminar amb un nord incert pels carrers de la ciutat, m’agrada escoltar un CD triat a consciència, avui el Quartet per a la fi del Temps, d’Olivier Messiaen, i oblidar-ho tot, imatges, paraules, rostres coneguts i desconeguts, i perdre’m en un univers de sensacions abstractes, sense lògica, tot jo a mercè de l’onada musical que escombra la platja deserta del meu racionalisme congènit. I llavors, com per art d’encantament, tot té un sentit, la pintura que he contemplat, els dubtes i pensaments amb què he volgut descriure el present, la impossibilitat humana de fer-ho, i aquest abandonar-me pacient als treballs i els dies amb fe i esperança.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats